La traïció franquista i la brutal agressió de la dictadura marroquina al poble sahrauí

 Els pobles d'Espanya i del Marroc sofreixen la mateixa maledicció: no són ciutadans lliures sinó súbdits de dues monarquies antidemocràtiques i depredadores que no tenen cap intenció de veure perillar els seus interessos i els de l'oligarquia a la qual representen. La dictadura marroquina pot enganyar impunement a una gran part del seu poble mitjançant el nacionalisme i el colonialisme als territoris ocupats del Sàhara: el colonialisme en l'exterior i la política reaccionària a l'interior per guanyar el suport de les masses empobrides, són dues actuacions complementàries. En el cas d'Espanya, la monarquia borbònica i els seus governs són el principal recolzament polític internacional de la dictadura marroquina, a canvi de suculents negocis. Mai la monarquia franquista mourà un dit per la llibertat del poble sahrauí i el seu legítim dret a l'autodeterminació. Només la III República espanyola, que haurà de ser obligatòriament internacionalista i solidària, estarà en condicions d'aportar els seus esforços al costat del Front Polisario per aconseguir que els sahrauís conquistin els seus legítims drets a la llibertat i la independència.
Escrit de Ciutadans per la República
La dictadura marroquina va tornar a ensenyar el seu rostre més sanguinari i criminal. L'atac militar del govern marroquí, contra el pacífic campament que milers de sahrauis havien instal·lat a El Aaiún per protestar contra els incompliments dels acords internacionals referents al futur del poble saharaui, va acabar en un violent bany de sang. Aquest fet es produeix quan des de les files del Front Polisario, reconegut per l'ONU i per la comunitat internacional com el representant legítim dels sahrauís, està avaluant tornar a la lluita armada contra l'ocupació marroquí per defensar el dret a la vida del seu poble.
 El desallotjament, realitzat de manera provocadora el mateix dia en el qual es reunien a Nova York delegacions del Front Polisario i del regne del Marroc per desbloquejar els acords internacionals, portava un missatge inequívoc a l'ONU, a la comunitat internacional que recolza les resolucions sobre el dret d'autodeterminació del Sàhara, i al propi poble saharaui: la dictadura marroquina no pensa cedir per les bones el territori que va conquistar gràcies als pactes realitzats amb els últims governs franquistes espanyols. La dictadura marroquina, exercida a través d'un monarca amb poders gairebé absoluts enmig d'un parlament d'opereta, ja havia deixat clar que no tenia cap intenció de permetre que la població saharaui guanyés uns mínims d’espais de llibertat a la seva pròpia terra: en el discurs del 35 aniversari que commemora la infame “marxa verda” de 1975 –l'ocupació per part de desenes de milers de marroquines de l'antic Sàhara espanyol, quan la decadent Espanya franquista va iniciar la descolonització d'aquests territoris, els habitants dels quals eren ciutadans espanyols– va advertir que no anava a tolerar cap “provocació”. Una setmana abans, un jove sahrauí de 14 anys va caure mort a causa dels trets de les forces policials d'ocupació.
Les forces militars i policials d'ocupació van rebre l'ordre de desallotjar violentament el campament, la qual cosa va ocasionar segons fonts oficials marroquines quatre morts, 70 ferits i 65 detinguts, encara que les associacions de solidaritat amb el poble saharaui i els activistes allí presents han denunciat que el nombre de víctimes és més superior, i que s'estan produint detencions massives de saharauis que acaben desapareixent o són enviats a les sinistres presons de la dictadura per ser sotmesos a cruels tortures.
El procés de descolonització del Sàhara es troba bloquejat fonamentalment per dos factors: el primer es deu al fet que el Marroc és un aliat tradicional d'Estats Units, Israel i la Unió Europea, països que van ajudar al Marroc a combatre al Front Polisario venent armes i subministrant assessors militars. El segon factor es deu a la naturalesa de les relacions històriques entre Espanya i el Marroc, des dels últims governs del franquisme fins a l'actualitat. Espanya està al capdavant de les inversions estrangeres al Marroc, i per això els estrets vincles econòmics que uneixen l'oligarquia espanyola amb la marroquina –la pesca en les aigües territorials del Sàhara, les gegantesques inversions turístiques, financeres i industrials al Marroc, etc.– ha anat teixint una xarxa d'interessos de la qual també participen ambdues monarquies: és coneguda l'estreta amistat que uneix des de sempre a les dues cases reals, i el propi monarca espanyol, Juan Carlos I, ha intervingut reiteradament de forma personal davant el rei del Marroc quan sorgien problemes o discrepàncies entre tots dos països, com va succeir amb el recent bloqueig marroquí a Melilla. Precisament aquests incidents van motivar que el ministre de l'Interior espanyol, Pérez Rubalcaba, elogiés la cooperació policial marroquina –no va parlar en cap moment de les terribles condicions que sofreixen els presos polítics de la sagnant dictadura, ni de l'espantosa misèria del poble marroquí- i anunciés la creació del Grup Mixt de Seguretat i de comissaries conjuntes.
 Respecte al violent desallotjament del campament saharaui, el govern espanyol del PSOE, sotmès a múltiples pressions nacionals i internacionals, ha tractat novament de tapar l'escàndol i de cobrir la realitat amb una cortina de fum per protegir al dictador del Marroc. Culmina d'aquesta manera l'enèsim procés de traïció que els governs monàrquics –principalment els de el PSOE, des que fa ja molts anys Felipe González mentís vilment als sahrauís quan els va dir «mai us abandonarem»- perpetren impunement contra aquest poble, evadint les seves obligacions internacionals com a antic país colonitzador.
Els republicans catalans i espanyols estarem sense dubtar entre els primers al costat del poble germà saharaui.