Ciutadans per la República
(versió en Castellà mes avall)
El govern de la Generalitat presidit per Artur Mas ha tingut molta pressa a demostrar als qui el sostenen -la gran burgesia catalana de tota la vida i el món dels negocis- que no li va a tremolar la mà per una implacable política d'austeritat i de retallades socials. L'objectiu, suposadament, és reduir el dèficit públic dels comptes catalanes a costa dels sacrificis dels treballadors, pensionistes, immigrants i aturats que hauran de pagar, una vegada més, el cost d'una crisi capitalista que no han provocat. A la pràctica, aquestes retallades -que se sumen als aprovats pel govern neoliberal de Rodríguez Zapatero i el PSOE ja la seva reforma laboral- són només un pretext perquè les elits de sempre puguin realitzar suculents negocis.
Les tisores amenacen sobretot al sistema públic de la sanitat hi ha l'escola pública. Respecte al primer, si ja estava en una situació trontollant causa de l'escassetat de mitjans, a les llargues llistes d'espera, hi ha la falta de personal sanitari, les retallades, centrats en el tancament de quiròfans, plantes, llits, retallada de plantilla sanitària, de medicaments, i tècniques mèdiques, etc., pot tenir un efecte devastador per als usuaris del sistema públic de salut, que constitueixen la immensa majoria de la població del nostre país, entre ells els sectors més desfavorits. A més, per als professionals sanitaris comportarà -ja està succeint- un augment insuportable de la pressió laboral que es traduirà al seu torn en una degradació substancial de la qualitat oferta als pacients, el que provocarà grans errors sanitaris, un increment de la mortalitat i de la precarietat en la salut de moltes persones.
 |
Boí Ruiz, president de la patronal de la
sanitat privada, Unió Catalana d'Hospitals |
Per Artur Mas i el seu partit, Convergència i Unió (CiU), la sanitat privada no és més que una font potencial de negocis per a les mútues, hospitals i clíniques privades, un veritable tresor, una reserva enorme que convé explotar més aviat possible en una situació en què la crisi financera també està pressionant a aquest poderós sector privat, un lobby molt influent al nostre país. I per tal motiu els taurons de CiU han posat en marxa, mitjançant una operació de pirateria social, un saqueig colossal a la població, a la vista de tots i amb la legitimitat que reporta el fet d'haver obtingut majoria absoluta a les últimes eleccions autonòmiques gràcies a la inoperància dels anteriors governs d'esquerres. El director del saqueig i capità del vaixell pirata és el nou conseller de Sanitat, Boí Ruiz, "casualment" president de la patronal de la sanitat privada, la Unió Catalana d'Hospitals. L'objectiu d'aquest nomenament és triple: d'una banda, apoderar-se de tots els serveis de la sanitat pública que puguin ser rendibles en la sanitat privada incrementant el sistema de l'anomenada sanitat concertada, per altra, fomentar la degradació màxima de la sanitat pública pressionant als pacients perquè adquireixin assegurances privades robant-los part dels seus salaris o ingressos en forma de quotes a les mútues, finalment, incrementar la taxa de mortalitat dels sectors més vulnerables-jubilats, aturats, pobres, etc .- per desempallegar de persones prescindibles i poder retallar despeses socials consumits per ells.
Aquesta és la lògica neoliberal que dicta a la gran burgesia catalana i al seu principal representant, CiU: saquejar, robar i destruir els recursos i serveis públics, els de tots, per enriquir a uns pocs i, a més, esprémer als ciutadans per arrencar-los la última gota de suor en forma de quotes particulars a les mútues privades. I el que no pugui pagar-se una mútua privada, que amb les seves múltiples trampes legals impedirà l'accés a una salut de qualitat, s'haurà d'anar consumint en la seva malaltia o la de la seva família lentament fins que li arribin les forces, tal com succeeix en el model nord-americà de salut tan admirats pels convergents. Per a CiU queda clar que només és ciutadà aquell que està en condicions de pagar-se els costos de la salut, és a dir, aquells amb els que hi pugui haver oportunitats de negoci.
El mateix succeeix amb l'escola i les universitats públiques, una reserva de negoci potencial per a un altre dels lobbys de la política catalana, l'ensenyament privat. L'objectiu és doble: d'una banda, vetar que els fills de treballadors tinguin accés a professions que socialment siguin de prestigi o de rellevància i queden relegats a mà d'obra barata, inculta, precària i reciclable en els pitjors llocs de treball, controlant als fills dels treballadors fins a l'adolescència perquè no constitueixin un perill social, i de l'altra, succionar les àrees més rendibles de l'ensenyament públic, captar nous alumnes de família treballadora els pares, preocupats per la sort que els espera en el futur, faran els sacrificis que siguin necessaris amb l'objectiu de garantir més oportunitats als seus fills.
El nacionalisme convergent estava impacient per tornar a prendre el palau de la Generalitat, ja que -tot i un fals discurs nacionalista integrador cap als immigrants- l'anterior president, el socialista José Montilla, era considerat com un foraster vingut de fora amb pretensions de trobar-se com a casa seva. I no és que el govern anterior d'esquerres tingués grans èxits en el seu haver: si bé és cert que van augmentar alguns pressupostos destinats a despeses socials i van haver gestos progressistes en alguns àmbits, no hi va haver absolutament cap voluntat de transformar en profunditat ni la societat catalana, ni les institucions heretades més de dues dècades del govern de CiU. Els governs anteriors d'esquerres es van dedicar a contemporitzar amb el nacionalisme conservador i les polítiques identitàries (per exemple, va ser palesa la submissió de Montilla i els seus socis a CiU en el tema de l'Estatut, sacrificant altres consideracions socials), la negativa d'acabar amb la dictadura convergent-pujoliana sobre els mitjans de comunicació catalans i posar-los veritablement al servei de la ciutadania i determinades polítiques que xocaven frontalment amb els interessos populars, com la Llei d'Educació i els més grans retallades socials de la història de Catalunya, aprovats per la Generalitat de esquerres, van ser les causes de l'aclaparadora victòria convergent. No es poden ara eludir les responsabilitats i amagar el cap sota l'ala esperant temps millors: l'esquerra necessita una profunda autocrítica si és que vol ser alguna vegada alternativa d'alguna cosa.
Els governs convergents havien modelat les institucions catalanes per al caciquisme polític i el clientelisme practicat pels diferents "barons" i altres dirigents de CiU que van governar Catalunya com senyors feudals.Aquestes institucions -juntament amb els mitjans de comunicació públics com TV3, Catalunya Ràdio, etc.- van ser posades descaradament al servei de la ideologia convergent/pujoliana, un catalanisme conservador i catòlic que amaga amb prou feines un nacionalisme identitari, els símbols màxims són la moreneta i Montserrat, el Barça, la Sagrada Família i el catolicisme català parroquial. En el nacionalisme convergent- i gran part del progressista- Catalunya es projectava com una petita gran nació els mites fundacionals es perdien en la nit dels temps, com els celebrats 1.000 anys del suposat naixement de la nació catalana. Catalunya era també el símbol de la família tradicional, el pare savi, experimentat i autoritari, Jordi Pujol, governava el país-la família catalana-amb el "seny" i esperit d'abnegació laboral i familiar que ha de caracteritzar tot autèntic català, defensant els interessos de la família davant els seus altres "germanes" competidores, les autonomies espanyoles, i davant la gasiveria del vell patriarca antiquat i desfasat-l'Estat central espanyol-que no entenia que els temps havien canviat, que el modern i admirable és la rica Europa, i en conseqüència, el millor que podia fer l'anciana Espanya era seure al sol a esperar la seva defunció.
Aquesta lògica, barreja de patriarcalisme catòlic i fe neoliberal absoluta, és la que mou al nacionalisme convergent (i malauradament, també a una part del suposadament progressista). Un discurs oficialment integrador basat en la llengua, la religió i l'equip de futbol oficial, amaga una realitat de creixent desarrelament social, l'augment de les diferències socials, i d'empobriment massiu d'àmplies capes socials. Per al nacionalisme català convergent, els drets socials universals sobre els quals es basa el concepte de ciutadania -la salut, l'educació i la cultura, per exemple- són només el vehicle per suculents negocis privats i per conservar intacte el poder de les elits tradicionals.
Com republicans i persones d'esquerres, donem suport totes les mobilitzacions que s'estan realitzant amb l'objectiu de defensar els serveis públics, de tots els ciutadans, de les urpes dels negocis convergents. Però més enllà de les protestes són necessàries estratègies més àmplies per assegurar una majoria social contra aquest atemptat al dret de ciutadania: cal crear, per exemple, comitès i associacions de suport a la sanitat pública formada per veïns, usuaris i personal sanitari, també cal començar a revertir el model sanitari actual per un altre centrat en la medicina preventiva i una cultura de la salut: una medicina que no estigui atrapada pels interessos de les grans multinacionals farmacèutiques, que sigui socialment participativa i que permeti arrelar en barris, escoles, etc.
Això no serà factible amb el model actual. El capitalisme neoliberal i la dictadura dels famosos "mercats", que reclamen sacrificis socials dia rere dia a uns governs dominats per aquests, fan impossible la supervivència dels serveis públics i els drets socials, i amb això el propi concepte de ciutadania. Per això hem de conscienciar també sobre la necessitat que sense un canvi de model socioeconòmic, basat en el control públic i popular dels principals sectors econòmics, posats al servei de la majoria de la població, això serà impossible. També serà impossible mentre perduri el sistema polític actual, la monarquia borbònica instaurada pel franquisme, garant dels interessos de les elits econòmiques que succionen la riquesa dels pobles que conviuen a l'Estat. En conseqüència, hem d'esforçar per conscienciar a tots de fer un pas més enllà, cap a una III República que protegirà tant els drets socials com els drets de les nacionalitats de l'Estat.
----------------------------------------------------------------
Versió Castellana:
Ante los recortes sociales y las políticas neoliberales: movilización popular y III República
Ciutadans por la República
El gobierno de la Generalitat presidido por Artur Mas ha tenido mucha prisa en demostrar a quienes lo sostienen -la gran burguesía catalana de toda la vida y el mundo de los negocios- que no le va a temblar la mano para una implacable política de austeridad y de recortes sociales. El objetivo, supuestamente, es reducir el déficit público de las cuentas catalanas a costa de los sacrificios de los trabajadores, pensionistas, inmigrantes y desempleados que deberán pagar, una vez más, el coste de una crisis capitalista que no han provocado. En la práctica, estos recortes –que se suman a los aprobados por el gobierno neoliberal de Rodríguez Zapatero y el PSOE y a su reforma laboral– son sólo un pretexto para que las elites de siempre puedan realizar suculentos negocios.
Las tijeras amenazan sobre todo al sistema público de la sanidad y a la escuela pública. Respecto al primero, si ya estaba en una situación tambaleante debido a la escasez de medios, a las largas listas de espera, y a la falta de personal sanitario, los recortes, centrados en el cierre de quirófanos, plantas, camas, recorte de plantilla sanitaria, de medicamentos, y técnicas médicas, etc., puede tener un efecto devastador para los usuarios del sistema público de salud, que constituyen la inmensa mayoría de la población de nuestro país, entre ellos los sectores más desfavorecidos. Además, para los profesionales sanitarios comportará –ya está sucediendo– un aumento insoportable de la presión laboral que se traducirá a su vez en una degradación sustancial de la calidad ofrecida a los pacientes, lo que provocará mayores errores sanitarios, un incremento de la mortalidad y de la precariedad en la salud de muchas personas.
Para Artur Mas y su partido, Convergència i Unió (CiU), la sanidad privada no es más que una fuente potencial de negocios para las mutuas, hospitales y clínicas privadas, un verdadero tesoro, una reserva enorme que conviene explotar cuanto antes en una situación en la que la crisis financiera también está apretando a este poderoso sector privado, un lobby muy influyente en nuestro país. Y por tal motivo los tiburones de CiU han puesto en marcha, mediante una operación de piratería social, un saqueo colosal a la población, a la vista de todos y con la legitimidad que reporta el haber obtenido mayoría absoluta en las últimas elecciones autonómicas gracias a la inoperancia de los anteriores gobiernos de izquierdas. El director del saqueo y capitán del barco pirata es el nuevo Conseller de Sanitat, Boí Ruiz, “casualmente” presidente de la patronal de la sanidad privada, la Unió Catalana d’Hospitals. El objetivo de este nombramiento es triple: por una parte, apoderarse de todos los servicios de la sanidad pública que puedan ser rentables en la sanidad privada incrementando el sistema de la llamada sanidad concertada; por otra, fomentar la degradación máxima de la sanidad pública presionando a los pacientes para que adquieran seguros privados robándoles parte de sus salarios o ingresos en forma de cuotas a las mutuas; finalmente, incrementar la tasa de mortalidad de los sectores más vulnerables –jubilados, desempleados, pobres, etc.– para desembarazarse de personas prescindibles y poder recortar gastos sociales consumidos por ellos.
Esta es la lógica neoliberal que dicta a la gran burguesía catalana y a su principal representante, CiU: saquear, robar y destruir los recursos y servicios públicos, los de todos, para enriquecer a unos pocos y, además, exprimir a los ciudadanos para arrancarles la última gota de sudor en forma de cuotas particulares a las mutuas privadas. Y el que no pueda pagarse una mutua privada, que con sus múltiples trampas legales impedirá el acceso a una salud de calidad, deberá irse consumiendo en su enfermedad o la de su familia lentamente hasta que le alcancen las fuerzas, tal y como sucede en el modelo norteamericano de salud tan admirados por los convergentes. Para CiU queda claro que sólo es ciudadano aquél que está en condiciones de pagarse los costes de la salud, es decir, aquellos con los que pueda haber oportunidades de negocio.
Otro tanto sucede con la escuela y las universidades públicas, una reserva de negocio potencial para otro de los lobbys de la política catalana, la enseñanza privada. El objetivo es doble: por una parte, vetar que los hijos de trabajadores tengan acceso a profesiones que socialmente sean de prestigio o de relevancia y queden relegados a mano de obra barata, inculta, precaria y reciclable en los peores empleos, controlando a los hijos de los trabajadores hasta la adolescencia para que no constituyan un peligro social; y por otra, succionar las áreas más rentables de la enseñanza pública, captar nuevos alumnos de familia trabajadora cuyos padres, preocupados por la suerte que les espera en el futuro, harán los sacrificios que sean necesarios con el objetivo de garantizar más oportunidades a sus hijos.
El nacionalismo convergente estaba impaciente por volver a tomar el palacio de la Generalitat, ya que -a pesar de un falso discurso nacionalista integrador hacia los inmigrantes– el anterior presidente, el socialista José Montilla, era considerado como un forastero venido de fuera con pretensiones de encontrarse como en su casa. Y no es que el gobierno anterior de izquierdas tuviera grandes logros en su haber: si bien es cierto que aumentaron algunos presupuestos destinados a gastos sociales y hubieron gestos progresistas en algunos ámbitos, no hubo absolutamente ninguna voluntad de transformar en profundidad ni la sociedad catalana, ni las instituciones heredadas más de dos décadas del gobierno de CiU. Los gobiernos anteriores de izquierdas se dedicaron a contemporizar con el nacionalismo conservador y las políticas identitarias (por ejemplo, fue patente la sumisión de Montilla y sus socios a CiU en el tema del Estatut, sacrificando otras consideraciones sociales), la negativa de acabar con la dictadura convergente-pujoliana sobre los medios de comunicación catalanes y ponerlos verdaderamente al servicio de la ciudadanía y determinadas políticas que chocaban frontalmente con los intereses populares, como la Ley de Educación y los mayores recortes sociales de la historia de Catalunya, aprobados por la Generalitat de izquierdas, fueron las causas de la aplastante victoria convergente. No se pueden ahora eludir las responsabilidades y esconder la cabeza bajo el ala esperando tiempos mejores: la izquierda necesita una profunda autocrítica si es que quiere ser alguna vez alternativa de algo.
Los gobiernos convergentes habían moldeado las instituciones catalanas para el caciquismo político y el clientelismo practicado por los diferentes “barones” y demás dirigentes de CiU que gobernaron Catalunya como señores feudales. Estas instituciones –junto con los medios de comunicación públicos como TV3, Catalunya Ràdio, etc.– fueron puestas descaradamente al servicio de la ideología convergente-pujoliana, un catalanismo conservador y católico que esconde a duras penas un nacionalismo identitario, cuyos símbolos máximos son la Moreneta y Montserrat, el Barça, la Sagrada Familia y el catolicismo catalán parroquial. En el nacionalismo convergente –y gran parte del progresista– Catalunya se proyectaba como una pequeña gran nación cuyos mitos fundacionales se perdían en la noche de los tiempos, como los celebrados 1.000 años del supuesto nacimiento de la nación catalana. Catalunya era también el símbolo de la familia tradicional, cuyo padre sabio, experimentado y autoritario, Jordi Pujol, gobernaba el país –la familia catalana– con el “seny” y espíritu de abnegación laboral y familiar que debe caracterizar a todo auténtico catalán, defendiendo los intereses de la familia frente a sus otras “hermanas” competidoras, las autonomías españolas, y frente a la tacañería del viejo patriarca anticuado y desfasado –el Estado central español– que no entendía que los tiempos habían cambiado, que lo moderno y admirable es la rica Europa, y en consecuencia, lo mejor que podía hacer la anciana España era sentarse al sol a esperar su defunción.
Esta lógica, mezcla de patriarcalismo católico y fe neoliberal absoluta, es la que mueve al nacionalismo convergente (y desgraciadamente, también a una parte del supuestamente progresista). Un discurso oficialmente integrador basado en la lengua, la religión y el equipo de fútbol oficial, esconde una realidad de creciente desarraigo social, del aumento de las diferencias sociales, y de empobrecimiento masivo de amplias capas sociales. Para el nacionalismo catalán convergente, los derechos sociales universales sobre los que se basa el concepto de ciudadanía –la salud, la educación y la cultura, por ejemplo– son solamente el vehículo para suculentos negocios privados y para conservar intacto el poder de las elites tradicionales.
Como republicanos y personas de izquierdas, apoyamos todas las movilizaciones que se están realizando con el objetivo de defender los servicios públicos, de todos los ciudadanos, de las garras de los negocios convergentes. Pero más allá de las protestas son necesarias estrategias más amplias para asegurar una mayoría social contra este atentado al derecho de ciudadanía: es preciso crear , por ejemplo, comités y asociaciones de apoyo a la sanidad pública formada por vecinos, usuarios y personal sanitario; también es preciso empezar a revertir el modelo sanitario actual por otro centrado en la medicina preventiva y una cultura de la salud: una medicina que no esté atrapada por los intereses de las grandes multinacionales farmacéuticas, que sea socialmente participativa y que permita arraigarse en barrios, escuelas, etc.
Esto no será factible con el modelo actual. El capitalismo neoliberal y la dictadura de los famosos “mercados”, que reclaman sacrificios sociales día tras día a unos gobiernos dominados por éstos, hacen imposible la supervivencia de los servicios públicos y los derechos sociales, y con ello el propio concepto de ciudadanía. Por ello debemos concienciarnos también sobre la necesidad de que sin un cambio de modelo socioeconómico, basado en el control público y popular de los principales sectores económicos, puestos al servicio de la mayoría de la población, esto será imposible. También será imposible mientras perdure el sistema político actual, la monarquía borbónica instaurada por el franquismo, garante de los intereses de las elites económicas que succionan la riqueza de los pueblos que conviven en el Estado. En consecuencia, debemos esforzarnos por concienciar a todos de dar un paso más allá, hacia una III República que protegerá tanto los derechos sociales como los derechos de las nacionalidades del Estado.
