Falsedats sobre les pensions

Aquest article mostra els errors que s'estan fent en el disseny de les reformes en el sistema públic de pensions, com ara assumir que l'increment de l'esperança de vida implica un retard en l'edat d'envelliment, entre d'altres errors. L'article mostra dades procedents de la literatura científica que qüestionen aquests supòsits, concloent que el retard obligatori de l'edat de jubilació als 67 anys danyaria la qualitat de vida i benestar social d'amplis sectors de les classes populars. 

El retard obligatori de l'edat de jubilació es basa en diversos supòsits que són erronis. Per exemple, s'ha argumentat sovint, per part d'aquells autors que afavoreixen aquest retard, que, ja que la població viu ara molts més anys que abans, està també en condicions de poder treballar durant més temps. S'assumeix que, en haver incrementat quatre anys l'esperança de vida a Espanya en els últims 20 anys, la gent mor ara quatre anys més tard que fa 20 anys, cosa que no és cert. Els que fan aquest supòsit ignoren com es calcula l'esperança de vida d'un país. 

Suposem que Espanya tingués dos habitants: un, Juanito, que mor al dia següent de néixer i un altre, la senyora Maria, que mor als 80 anys. En aquesta Espanya de dos ciutadans, l'esperança de vida mitjana seria de (0 +80): 2 = 40 anys. Però en un país veí anomenat Veílandia hi ha també només dos ciutadans: un, Pepito, que no mor al dia següent de néixer, sinó 20 anys més tard i l'altra veïna, la senyora Julia, que, com la senyora Maria d'Espanya, mor als 80 anys. L'esperança de vida mitjana de Vecinolandia és de (20 +80): 2 = 50 anys, és a dir, deu anys més que a Espanya. Però això no vol dir (com a constant i erròniament s'assumeix) que la senyora Julia visqui deu anys més que la senyora Maria. El que ha passat és que la mortalitat dels infants i joves és molt més baixa en Veílandia que a Espanya. I això és el que ha estat passant a Espanya en els últims 20 anys: la mortalitat infantil i juvenil ha anat baixant, de manera que l'esperança de vida ha anat augmentant. No cal dir que els grans (de 65 anys i més) també han vist allargada la seva vida, però molt menys que els famosos quatre anys. En realitat, des de l'any 1991 ha augmentat només 2,3 anys. 

Un segon error que es fa és suposar que, ja que la població viu més anys, tal població pot continuar treballant després dels 65 anys, amb la mateixa capacitat i vitalitat de treball que té als 65. S'assumeix, doncs, que en viure més anys l'edat d'envelliment també es retarda. Per aquest motiu es consideri (erròniament) que si ara les persones que arriben als 65 anys viuen 2,3 anys més que fa vint anys, aquestes persones tindran 2,3 anys més de vida saludable, retardant l'edat d'envellir 2,3 anys més. Això no és així. En realitat, l'edat d'envelliment s'ha avançat, en lloc de retardar. 

Eileen Crimmins i Hiram Beltrán-Sánchez, investigadors del Centre de Geriatria de la Universitat del Sud de Califòrnia, han publicat recentment l'article "Mortality and Morbidity Trends: Is there compression of Morbidity?" ("Tendències de mortalitat i morbiditat: hi ha una reducció de la morbiditat? ) a la revista Journal of Gerontology (1910.12.06) que analitza l'evolució dels anys de vida saludable (és a dir, vida sense malalties) que té la població als EUA. Doncs bé, tal estudi conclou que una persona que tingui 20 anys ara, tindrà un any menys de vida saludable durant tota la seva vida que una persona de 20 anys de fa deu anys, i això malgrat que l'esperança de vida del primer siga major que la del segon. Aquests autors subratllen que és un error creure que el fet que les persones viuran més anys vol dir que van a viure més anys amb salut. Aquest supòsit assumeix erròniament que les mateixes causes que determinen que la població visqui més anys determinen també que siguin anys més sans, la qual cosa no és cert. 

D'aquí la importància de prendre com a indicadors de vida laboral potencial (és a dir, el nombre d'anys que el treballador pot continuar treballant) el nombre d'anys saludables durant la vida d'una persona, abans i després dels 65 anys, en lloc de considerar els anys de vida que tindrà a partir dels 65. Prenent aquell indicador -anys de vida sans-, resulta que aquest nombre ha disminuït als EUA des de 1998. Es viu més anys, però menys anys amb salut. Un home de 20 anys el 1998 pot esperar viure 45 anys més sense tenir una de les tres grans malalties cròniques (malalties cardiovasculars, càncer o diabetis). Però aquests 45 anys van descendir a 43,8 anys l'any 2005, és a dir, més d'un any. En les dones joves passa de 49,2 a 48 anys durant el mateix període.

 
Un altre indicador és l'existència de problemes de mobilitat, definint com a tal la capacitat de pujar una escala de més de deu graons, caminar més de mig quilòmetre o estar de peu més de dues hores sense cap ajuda. Un jove de 20 anys avui tindrà- com a mitjana- 5,8 anys de mobilitat limitada, comparat amb només 3,8 anys fa deu anys, és a dir, dos anys més. Una dona jove que té 20 anys ara tindrà 9,8 anys sense mobilitat, comparat amb 7,3 anys fa deu anys. 

Totes aquestes dades mostren que hem pogut retardar l'any en què ens morim, però no necessàriament retardar ni l'edat d'envelliment ni la quantitat de malalties que tenim. Des 1998-2006 vam poder retardar, per exemple, la mortalitat deguda a malalties cardiovasculars entre els homes d'edat avançada, però no l'inici d'aquesta malaltia crònica. El mateix pel que fa al càncer i la diabetis, que han crescut, per cert, durant aquests deu anys, sobretot en les poblacions de més de 30 anys. És a dir, s'ha millorat el diagnòstic de les malalties i la supervivència dels malalts, però no hem reduït o eliminat aquestes malalties cròniques. 

Però el que és fins i tot més preocupant és que existeix un gradient de cronicitat segons la classe social de l'individu, de manera que les limitacions de mobilitat i salut són més accentuades en les classes populars que en les classes de renda alta (que són les que tenen major influència política i mediàtica en les nostres societats). Totes aquestes dades són ignorats en la proposta de retardar obligatòriament dos anys l'edat de jubilació.

Extret de:http://www.vnavarro.org/?p=5222