Extret de: http://www.vnavarro.org/?p=5312
L’article assenyala el contrast que hi ha a Espanya entre l’opinió dels establishments polítics i mediàtics, favorables a l’endarreriment obligatori de l’edat de jubilació, i l’opinió popular majoritàriament en contra d’aquesta mesura. Tal desfasament, que es reprodueix sovint a Espanya, explica que Espanya estigui entre els països en els quals la població expressa major desafecció amb la classe política i major desconfiança amb els majors mitjans d’informació.
Hem viscut durant aquests mesos una allau ideològica a través dels mitjans de més difusió del país per promoure el retard de l'edat de jubilació dels 65 als 67 anys. Aquesta mesura va ser exigida al Govern espanyol pels mercats financers i per l'establishment de la Unió Europea, dirigit pel Govern conservador-liberal presidit per Angela Merkel, que es troba avui a Espanya per donar la seva aprovació i beneplàcit al Govern de Zapatero per haver pres aquesta decisió.
El caràcter ideològic d'aquesta campanya a Espanya apareix, clarament, en el tall de la presentació en aquests mitjans dels arguments a favor i en contra. Els cinc rotatius de més difusió del país han escrit editorials a favor d'aquesta mesura i el 89% dels articles apareguts a les seves pàgines d'opinió i els seus butlletins informatius han estat favorables al retard obligatori de l'edat de jubilació, mentre que només un 11% es van mostrar contraris. Una cosa semblant ha passat en els canals televisius tant públics com privats de major difusió, en què tot just han aparegut veus crítiques. Un exemple representatiu d'aquest tall és el programa sobre les pensions de 59 segons, de TVE, en el qual, de sis ponents, només un estava en contra d'aquest retard.
Ara és segur que aquesta proposta s'aprovarà un d'aquests dies per àmplia majoria a les Corts espanyoles (amb el rebuig dels partits a l'esquerra del partit governant). És interessant contrastar aquesta gairebé unanimitat dels establishments polítics i mediàtics espanyols en retardar obligatòriament l'edat de jubilació als 67 anys amb l'enorme rebuig per part de la gran majoria de la població espanyola (d'un 65% a un 94%, segons la enquesta que es consideri). Aquesta situació explica l'enorme distanciament existent a Espanya entre els governants (la classe política i els principals mitjans) i els governats. No és d'estranyar que, segons les enquestes d'opinió pública a la Unió Europea, Espanya sigui, juntament amb Portugal, el país de la UE que valora més negativament a l'establishment polític i que expressi menys confiança en els mitjans de comunicació.
És lògic que la majoria de la població estigui en contra d'aquesta mesura perquè, per molt que la endolcin els seus defensors, retalla considerablement les pensions públiques, una reducció que es justifica per tal de salvar el sistema públic de pensions, cosa que no és cert. En realitat, totes les mesures explorades s'han centrat en les retallades de beneficis en lloc d'en incrementar els ingressos a causa de la resistència dels establishments polítics i mediàtics espanyols a promoure una reforma fiscal progressiva que corregeixi l'enorme regressivitat existent en el sistema tributari espanyol i en el finançament de la Seguretat Social. Les mesures neoliberals actuals de reduir el dèficit de l'Estat a base de retallar la despesa pública, en lloc d'augmentar els ingressos a l'Estat, són un altre exemple del domini del pensament conservador-neoliberal en aquells establishments.
L'evidència científica (proveïda per autors crítics, marginats en els mitjans espanyols de major difusió) mostra l'error d'aquestes mesures. L'últim exemple d'això és l'informe Beyond Normal: Raising the Retirement Age is the Wrong Approach for Social Security (Retardar obligatòriament l'edat de jubilació és l'enfocament equivocat per salvar la Seguretat Social), del prestigiós Economic Policy Institute de Washington, pròxim a els sindicats nord-americans. Aquest informe documenta que el retard obligatori de l'edat de jubilació, a més de danyar el benestar social de les classes populars, té un impacte menor a l'hora de garantir la solvència del sistema públic de pensions que altres mesures que ni tan sols han estat considerades per el Govern espanyol, com ara incrementar la progressivitat del sistema tributari i del sistema de finançament de la Seguretat Social. Ambdós sistemes són dels més regressius existents a la UE-15. Així mateix, assenyala l'increment de les desigualtats de renda, amb un augment desmesurat de les rendes del capital (que no cotitzen a la Seguretat Social) a costa de les rendes del treball (que són les úniques que cotitzen) i una polarització d'aquestes últimes, amb un ascens dels salaris alts d'una minoria (la cotització a la Seguretat Social és menor que en la majoria de cotitzants) i l'estancament, i fins i tot reducció, dels salaris de la majoria de cotitzants. Això ha generat el descens dels ingressos a la Seguretat Social als EUA, de manera que l'informe assenyala que la seva correcció eliminaria la necessitat del retard obligatori de l'edat de jubilació. Una situació semblant passa a Espanya.
Una darrera observació. Els sindicats CCOO i UGT han fet el que havien de fer: han defensat en condicions dificilíssimes els interessos dels treballadors. A causa del seu esforç es van suavitzar algunes de les propostes més dures del Govern i la reforma va millorar considerablement. És injust que se'ls acusi de trair a la classe treballadora, ja que van fer el que van poder, encara que se'ls pot retreure que mai van h'haver acceptat el retard obligatori de la jubilació. Crec que ho van fer perquè van assumir (erròniament) que no tenien la suficient capacitat de mobilització per aturar aquesta mesura. Però els pregaria que, un cop pactada la reforma, no repeteixin ara, com a justificació de la seva acceptació, els mateixos arguments que van fer aquells que els van proposar des del principi. Referir-se al canvi demogràfic com a justificació de la proposta és convertir-se en part del problema en lloc de ser part de la solució.
