Extret de: laRepublica.com
By Javier Parra
El franquisme no va finalitzar el 1975, i tampoc amb l'aprovació de la Constitució de 1978. Lamentablement el franquisme va quedar lligat i ben lligat durant molts anys més enllà de la mort del sanguinari dictador. Si no fos així, un Estat que realment hagués trencat amb el seu negre passat s'hauria posat al servei de les víctimes de la ferotge dictadura, i hauria jutjat a qui van ser còmplices durant anys dels excessos, abusos i crims d'un règim que ha sortit impune en la història d'Espanya gràcies al vergonyós model d'impunitat que va adoptar aquest país fa més de 30 anys.
El franquisme va tenir la seva continuïtat en el que es va venir a anomenar "joancarlisme", que no va ser sinó la submissió mediàtica i política a la figura del rei Joan Carles Borbó, designat per Francisco Franco Bahamonte com el seu successor en la Prefectura de l'Estat.
Que encara hi hagi qui defensi la figura de Joan Carles Borbó com algú que va fer alguna cosa a favor de les llibertats i la democràcia en aquest país, pot fins i tot entendre per la total i absoluta submissió mediàtica a favor d'aquest, i per descomptat per "fets" com el del 23-F, la únic beneficiat va ser un monarca bastant discutit fins a la data i el regnat no hauria durat molts anys si alguna posada en escena no ho impedia.
El que no té cap tipus de justificació és que hi hagi qui defensi la figura del seu hereu, Felip Borbó, com a successor del successor del dictador. Qui així ho faci només demostra una notable manca de valors democràtics en justificar que 47 milions de persones no tinguin dret a triar el seu Cap d'Estat, la mateixa que demostra el presumpte hereu al prestar-se a aquest joc en lloc de buscar un treball com qualsevol espanyol.
By Javier Parra
El franquisme no va finalitzar el 1975, i tampoc amb l'aprovació de la Constitució de 1978. Lamentablement el franquisme va quedar lligat i ben lligat durant molts anys més enllà de la mort del sanguinari dictador. Si no fos així, un Estat que realment hagués trencat amb el seu negre passat s'hauria posat al servei de les víctimes de la ferotge dictadura, i hauria jutjat a qui van ser còmplices durant anys dels excessos, abusos i crims d'un règim que ha sortit impune en la història d'Espanya gràcies al vergonyós model d'impunitat que va adoptar aquest país fa més de 30 anys.
El franquisme va tenir la seva continuïtat en el que es va venir a anomenar "joancarlisme", que no va ser sinó la submissió mediàtica i política a la figura del rei Joan Carles Borbó, designat per Francisco Franco Bahamonte com el seu successor en la Prefectura de l'Estat.
Que encara hi hagi qui defensi la figura de Joan Carles Borbó com algú que va fer alguna cosa a favor de les llibertats i la democràcia en aquest país, pot fins i tot entendre per la total i absoluta submissió mediàtica a favor d'aquest, i per descomptat per "fets" com el del 23-F, la únic beneficiat va ser un monarca bastant discutit fins a la data i el regnat no hauria durat molts anys si alguna posada en escena no ho impedia.
El que no té cap tipus de justificació és que hi hagi qui defensi la figura del seu hereu, Felip Borbó, com a successor del successor del dictador. Qui així ho faci només demostra una notable manca de valors democràtics en justificar que 47 milions de persones no tinguin dret a triar el seu Cap d'Estat, la mateixa que demostra el presumpte hereu al prestar-se a aquest joc en lloc de buscar un treball com qualsevol espanyol.
El Borbó Junior, a més de demostrar aquesta "ostentació democràtica", ha demostrat un "incomparable carisma" a l'haver de recórrer als periodistes per demanar-los consell sobre com fer ressaltar la seva imatge. Felip Joan Pau Alfonso de Tots Sants de Borbó i Grècia, com així es diu el noi, hauria assegurat als periodistes dels diversos mitjans que ens trobem en plena transició, que pot durar un any, cinc o deu, deixant entreveure que Joan Carlos Alfonso Víctor María de Borbó i Borbó-Dues Sicílies -com així es diu el seu pare-, no abdicarà. "Morirà al llit", havia dit prèviament la seva mare Sofia Margarida Victòria Federica.En definitiva, que donat que els protagonistes ja han reconegut que ens trobem en plena transició d'un Borbó a un altre, ja no queda cap mena de dubte que l'enemic a batre -per mitjans absolutament democràtics com és la paraula i la política- és Felipe Borbó, un individu que pretén seguir usurpant la democràcia en el més alt estament de l'Estat, que no ha estat electe des de fa més de 70 anys.
40 anys de franquisme i 35 de joancarlisme ja són suficients. No volem ni un segon de felipisme.
