Els rosegadors del memorial i el patiment democràtic

 

Extret de: Col·lectiu Republicà del Baix Llobregat.

 

Ja en tenim prou de la Catalunya en blanc i negre, ja en tenim prou que des del cinisme i sota el paraigua de les Institucions ens vinguin a dir que si no acceptem que el Memorial esdevingui el memorial de totes les víctimes, equiparant feixistes amb demòcrates, o el que és el mateix, dictadura amb república, que si no ens en passem això, que és molt gruixut, és que no som demòcrates, ni tenim humanitat.

Sota el concepte pluralitat que tothom fa servir en seu parlamentària amb total normalitat, com element de progrés i modernitat, ens volen vendre que el Memorial ha de ser com una catarsi col·lectiva entre vencedors i vençuts, tots en germanor. Però es clar, no hem de perdre de vista la raó per la qual era necessari tenir un Memorial. Aquesta raó es que vam patir una dictadura, uns molt durament i altres molt còmodament i sense cap pena, i per això no podem fer servir la paraula pluralitat com sinònim de democràcia. No ho podem fer perquè és pervers donar l’estatus de democràtic als que van conspirar i van ser contraris a la República, legítima, legal i democràtica. Equiparar els feixistes aixecats amb armes i aquells que els hi donaven suport, encara que fos moral, amb una democràcia en guerra, justament perquè els primers van donar un cop d’estat, és indignant. A més s’ha de diferenciar entre crims i crims d’estat, una obvietat tant gran cal recordar-la sovint. Sota aquest concepte de pluralitat podríem demanar als memorials de l’holocaust que facin un réquiem pels SS penjats després de Nüremberg, o que als pobles de França facin monuments als col·laboracionistes nazis morts per la resistència. Coses inadmissibles en aquest estats, però si a la Catalunya plural, o a l’Espanya que fa desfilar la División Azul conjuntament amb els republicans alliberadors de París. 

Justament enguany, que es celebra el 80 aniversari de la proclamació de la República espanyola i catalana, els senyors i senyores d’Unió tenen un motiu d’alegria i es diu Memorial Democràtic. Encara es mostren envaïts per la seva aversió a una República laica on l’església ocupava el lloc que li pertocava, les qüestions de fe, no els negocis, la sanitat, l’educació, el poder polític o el control sobre la societat que tant els hi agradava. Per això potser la fe ha ennuvolat el seny a la senyora Ortega i vol fer justícia divina a aquells que han gaudit de l’etiqueta de màrtir durant 7 dècades i a les seves famílies, que van rebre sobrada compensació. Si fins ara el que havíem de sentir, els que exigim els drets de les víctimes del franquisme, és que quantes monges i mossens van morir, imagino que a partir d’ara tancarem aquest capítol, no?. Encara que nosaltres no justifiquem aquestes morts defensem que s’han de situar en un context d’opressió  i explotació secular d’una classe poderosa i privilegiada sobre un poble sense res més que la ràbia continguda fruit de tanta injustícia. Podríem escriure molts fulls sobre el paper de l’església en la conspiració, el cop d’estat, la posterior repressió i els beneficis obtinguts. Aquesta comunió va ser fructífera a més llocs, justament el cap dels feixistes italians va atorgar al Papa un regne a la terra: la Ciutat del Vaticà.

Ens arriba l’olor a encens que desprèn Unió. Per la Vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, formada a l’escola de negocis de l’Opus, el Memorial Democràtic ha estat un regal de déu. En un principi va fer un seguit de comentaris i declaracions per veure com responia el públic i imagino que com s’ha trobat prou segura s’ha llençat amb ganes a fer del Memorial una eina per donar satisfacció als seus: la dreta reaccionària, que ja en te prou amb ballar la sardana i fer castells, cosa que Franco ja els deixava fer dins del capítol que bello es el regionalismo, sus usos y costumbres, i el catolicisme militant dels seus membres, que no els deixa veure més enllà de la curta mirada del que no separa política i deures democràtics de religió i fe. Això seria impensable a un país laic, cognom necessari per a que un país sigui totalment democràtic. Una prova d’això és que el Premi Carrasco i Formiguera, assassinat pel franquisme, que atorga Unió Democràtica de Catalunya, aquest any ha estat per a una monja de las Hijas de la Caridad. Una ordre de carcelleres terribles de les presons franquistes, que més d’un testimoni assenyala com responsables de casos de nens robats, i que mai han demanat perdó per haver comés crims de lesa humanitat. María Salvo Iborra, detinguda als 21 anys i condemnada a 30 anys explicava: “els seus càstigs eren aleatoris, ladinos, refinats, de maltractament psicològic. Per això, és si més no sorprenent que li concedeixin el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia a una comunitat que va actuar sense caritat, amb avarícia i torturant-nos psicològicament”.

Estem farts del dos bàndols, de tothom va fer i desfer. Això no és una qüestió de bons i dolents, encara que aquí la línia que separaria els uns dels  altres és molt ampla, és una qüestió de democràcia sí o no. Tot el patiment no pot tenir cabuda, només el patiment democràtic, el dels que van estar disposats a donar-ho tot per la llibertat. Com encara no gaudim d’una plena democràcia patim aquestes humiliacions, tenim les nostres víctimes desemparades demanant veritat, justícia i reparació, tenim Puig Antich i els últims afusellats del franquisme fora de la categoria de víctimes i sense cap dret.  Imaginem que quan la Senyora Vicepresidenta parla de les víctimes de la República no pensa en Casas Viejas o en alguns membres del POUM, i si ho fa serà com pantalla per recordar a d’altres que de ben segur es van alegrar molt amb aquest successos.

Sentim molt que el debat d’ahir fos en la seva major part monopolitzat per les deficiències d’un edifici i no per les carències democràtiques d’aquells que volen pervertir aquest espai, que per a molts no és físic, sinó moral. Per nosaltres les cagades de coloms, l’aire condicionat, l’escala d’incendis i els rosegadors és un parany per desviar el tema i és que ens han donat un cop d’estat “plural i democràtic”. No neguem els problemes, però mai s'havia vist una solució tant ràpida en una administració pública, ni 48 hores. Si volen tancar edificis nosaltres coneixem un IES, amb una llista de deficiències, que li faria competència deslleial a Laietana 69, amb la diferència que cada dia van a classe centenars d’alumnes.

Ens podem permetre tenir un Memorial Democràtic tant pervertit, que es veu avalat per una llei de la memòria covarda? la resposta hauria de ser: no.  Com diu a la seva web el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya és una institució que té per finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980. Si aquesta dreta fa la seva pròpia interpretació i el que vol és continuar criminalitzant les veritables víctimes indefinidament i robar el poc que ens va quedant. Si no ha tingut prou amb tantes décades de privilegi i vol més, que miri en el fons del seu cor catòlic a veure si li queda una mica de caritat cristiana i ens deixa en pau, no la de déu, sinó aquella a la que va cantar Victor Jara. Tenim dret a viure en pau Senyora Vicepresidenta, volem un Memorial Democràtic. La única pluralitat possible és la que representi la diversitat dels que van plantar cara el feixisme.