Article publicat a El Debat, per Vicenç Navarro. 4 d’octubre de 2011.
Aquest article mostra com per
cada retallada de despesa pública social que s’està realitzant, tant a
nivell del govern central com autonòmics, hi ha altres alternatives que
serien més eficaces i menys impopulars entre la ciutadania, que
permetrien aconseguir igual o més recursos per part de l’Estat.
S’estan fent a Espanya retallades molt
substancials de la despesa pública social que finança les transferències
públiques (com ara les pensions i els ajuts a les famílies) i els
serveis públics (com ara la sanitat, l’educació, els serveis d’ajuda a
les persones amb dependència, les escoles bressol, els serveis socials,
entre d’altres) que representen la major reducció de l’Estat del
benestar espanyol que aquest hagi sofert en els 33 anys de democràcia.
Aquestes retallades les està fent el Govern central, així com gran
nombre de governs autonòmics, havent estat particularment accentuades a
Catalunya.
Tres observacions s’han de fer arran
d’aquests fets. Una és que cap d’aquestes retallades estava anunciada en
els programes electorals dels partits governants que les estan fent. En
realitat, tots ells van subratllar en les seves campanyes electorals
que no realitzarien retallades en les transferències i serveis que estan
sent retallats. La segona observació és que aquestes retallades es
presenten, tant per l’establishment polític com pel mediàtic, com a
inevitables i necessàries, i responen –segons aquests establishments– a
la pressió externa dels mercats financers, els quals assenyalen la
necessitat de realitzar aquestes retallades. Aquest argument
d’inevitabilitat i necessitat ha calat en l’opinió popular com a
conseqüència d’una promoció massiva per part dels mitjans d’informació
de més gran difusió (tant públics com privats) del país, que han estat
donant suport a aquestes retallades. Un dels rotatius de major difusió
va presentar unes enquestes mostrant que, posats a escollir, hi havia
més espanyols que, per reduir el dèficit, preferien les retallades a la
pujada d’impostos. Semblaria, doncs, que les retallades que s’estan
duent a terme tenen el suport popular que les legitima.
Aquest argument d’inevitabilitat,
tanmateix, és profundament erroni. I la percepció de suport popular està
també equivocada. Mirem primer l’argument que les retallades tan
intenses de la despesa pública social es deuen a la pressió dels
mercats. La lectura dels informes de les agències de valoració de bons i
dels majors centres financers mostra una variabilitat d’opinions. Així,
en ocasions expressen inquietud sobre la mida del dèficit i del deute
públic, però en altres ocasions, com ara, mostren gran preocupació per
la manca de creixement econòmic. Respecte a la reducció del dèficit,
tals institucions financeres no indiquen com s’hauria de realitzar. Una
manera és mitjançant les retallades de despesa pública social, però no
és ni l’única ni la millor manera d’aconseguir-ho. Una alternativa és
augmentant els impostos. Així, en lloc de congelar les pensions (amb la
qual cosa s’intenten estalviar 1.200 milions d’euros), es podrien haver
aconseguit 2.100 milions d’euros mantenint l’Impost del Patrimoni, o
2.552 milions si s’haguessin anul•lat les rebaixes dels impostos de
successions, o 2.500 milions si s’hagués revertit la baixada d’impostos
de les persones que ingressen més de 120.000 euros a l’any, retallades
dels impostos que van tenir el suport –totes elles– dels partits que ara
fan aquestes retallades de despeses.
O, en lloc de les enormes retallades en
sanitat que intenten aconseguir un estalvi de 6.000 milions, podrien
haver anul·lat la baixada de l’Impost de Societats de les grans empreses
que facturen més de 150 milions d’euros l’any (i que representen només
el 0,12% de totes les empreses), recollint-hi 5.300 milions d’euros. O,
en lloc de retallar els serveis públics com sanitat, educació i serveis
socials (aconseguint-hi un total de 25.000 milions d’euros), podrien
haver corregit el frau fiscal de les grans fortunes, de la banca i de
les grans empreses (que representa el 71 % de tot el frau fiscal),
recollint-hi molt més, és a dir, 44.000 milions.
O, en lloc de reduir els serveis d’ajuda
a les persones amb dependència (intentant estalviar 600 milions
d’euros), podrien haver reduït el subsidi de l’Estat a l’Església
catòlica per impartir docència de la religió catòlica a les escoles
públiques, o eliminar la producció de nou equipament militar, com els
helicòpters Tigre i altres armaments.
El fet que s’escollís fer les retallades
esmentades sense ni tan sols considerar aquestes alternatives no té res
a veure (insisteixo, res a veure) amb les pressions dels mercats
financers. La reducció del dèficit públic podria haver-se aconseguit
revertint les enormes rebaixes d’impostos que han beneficiat
primordialment a les rendes superiors (una persona que ingressi més de
300.000 euros a l’any ha vist reduir els seus impostos durant el període
en què Espanya va estar governada per Aznar i per Zapatero un 37%,
mentre que la gran majoria de la població amb prou feines va notar
aquesta baixada).
El suposat suport popular a aquestes
retallades no pot derivar de la pregunta esbiaixada i tendenciosa de
demanar-li a la població si per reduir el dèficit prefereixen les
retallades en l’Estat del benestar o l’augment dels impostos. La paraula
“impostos”, sense aclarir de qui, genera sempre una resposta
predictible de rebuig. Però si, en lloc d’utilitzar el terme genèric
“impostos”, s’utilitzés l’augment d’impostos esmentat en aquest article,
que se centra primordialment en les rendes superiors (revertint les
enormes reduccions que els van beneficiar) i que no afecta la gran
majoria de la ciutadania, la resposta seria oposada a la que aquella
pregunta tendenciosa indica. Que aquestes alternatives no tinguin la
centralitat política o l’exposició mediàtica que tenen les retallades és
perquè les rendes superiors, la banca i la gran patronal tenen molt més
poder sobre l’Estat espanyol que les classes populars, que són les que
estan sent més afectades per les retallades.
