Els actes de CiU compten amb una claca que amaga els badalls que
provoquen alguns oradors. Expliquen els cronistes que el públic del PSC
és tan professional que fins i tot sap quan entrarà la seva candidata en
directe per TV3. A CiU es dóna una circumstància similar. Diumenge
passat, a Reus, els estrategs de la campanya de Josep Antoni Duran i
Lleida van perpetrar un dels actes més terriblement avorrits que la ment
humana podria imaginar. Sota l'excusa de fer visible el poder municipal
de la federació convergent, es van succeir oradors d'aquí i d'allà,
candidats al Congrés o al Senat, una dotzena de persones que van
demostrar que el poder de CiU és tal que ja ningú coneix els seus
representants.
El mateix president Jordi Pujol, que durant dècades s'ha vantat de conèixer tothom i de retenir-los en la memòria ad eternum, va regalar una humiliació a un regidor amb qui compartia escenari, a qui va demanar que s'identifiqués.
El sofert públic reusenc, com es poden imaginar, no vibrava precisament amb tot plegat: oradors ignots, lectures dubitatives pròpies de quart d'EGB, entonacions difuntes. Però malgrat l'horror, en comptes de demanar pietat o fugir, aplaudia.
Quan el sospitós comença a picar de mans, primer el segueix una companya, després tot el públic
Música de western d'Ennio Morricone. Imaginin algú, entre els assistents, que es proposa esbrinar d'on neixen els immerescuts aplaudiments que interrompen de tant en tant els infumables discursos. Les sospites el porten a un racó de la sala, on, una vegada i una altra, és un parells de mans el que trenca el silenci abans de provocar l'ovació generalitzada.
Al racó sospitós hi ha un càmera de televisió i diverses persones. La investigació acaba dirigint l'espectador recelós cap a dos o tres sospitosos. Finalment, es destapa el tortell: un home de mitjana edat, amb jersei blau de pic, amb aquella cara de la qual una veïna atribolada diria que "semblava un bon home, sempre aguantava la porta de l'ascensor", comença a creuar-se mirades desafiadores amb l'espectador-investigador. "Sé que ets tu", diu una mirada. "No en tens proves", respon l'altra.
Comença el joc del gat i la rata. Finalment, l'aplaudidor abaixa la guàrdia: després de massa subordinades massa poc interessants d'un orador massa desconegut, alça els avantbraços i es frega les mans, amb impaciència i delectació, esperant que per fi s'acabi la frase. I ja hi som: aplaudeix. Aplaudeix una frase anodina. I acte seguit, la seva veïna, noia jove, vestit color crema, addicta a la Blackberry, el segueix. I després ho fa tot l'auditori.
El frau s'ha destapat: als mítings de CiU, on per desgràcia no sempre intervé Pujol i on ja fa dies que la veu de Duran ha prescrit, la gent no sempre aplaudeix quan vol, sinó quan ho decideixen dos professionals. Són Ramon Castellano i Carla Vilà, de l'equip d'organització, que cobren també per fer de claca.
El mateix president Jordi Pujol, que durant dècades s'ha vantat de conèixer tothom i de retenir-los en la memòria ad eternum, va regalar una humiliació a un regidor amb qui compartia escenari, a qui va demanar que s'identifiqués.
El sofert públic reusenc, com es poden imaginar, no vibrava precisament amb tot plegat: oradors ignots, lectures dubitatives pròpies de quart d'EGB, entonacions difuntes. Però malgrat l'horror, en comptes de demanar pietat o fugir, aplaudia.
Quan el sospitós comença a picar de mans, primer el segueix una companya, després tot el públic
Música de western d'Ennio Morricone. Imaginin algú, entre els assistents, que es proposa esbrinar d'on neixen els immerescuts aplaudiments que interrompen de tant en tant els infumables discursos. Les sospites el porten a un racó de la sala, on, una vegada i una altra, és un parells de mans el que trenca el silenci abans de provocar l'ovació generalitzada.
Al racó sospitós hi ha un càmera de televisió i diverses persones. La investigació acaba dirigint l'espectador recelós cap a dos o tres sospitosos. Finalment, es destapa el tortell: un home de mitjana edat, amb jersei blau de pic, amb aquella cara de la qual una veïna atribolada diria que "semblava un bon home, sempre aguantava la porta de l'ascensor", comença a creuar-se mirades desafiadores amb l'espectador-investigador. "Sé que ets tu", diu una mirada. "No en tens proves", respon l'altra.
Comença el joc del gat i la rata. Finalment, l'aplaudidor abaixa la guàrdia: després de massa subordinades massa poc interessants d'un orador massa desconegut, alça els avantbraços i es frega les mans, amb impaciència i delectació, esperant que per fi s'acabi la frase. I ja hi som: aplaudeix. Aplaudeix una frase anodina. I acte seguit, la seva veïna, noia jove, vestit color crema, addicta a la Blackberry, el segueix. I després ho fa tot l'auditori.
El frau s'ha destapat: als mítings de CiU, on per desgràcia no sempre intervé Pujol i on ja fa dies que la veu de Duran ha prescrit, la gent no sempre aplaudeix quan vol, sinó quan ho decideixen dos professionals. Són Ramon Castellano i Carla Vilà, de l'equip d'organització, que cobren també per fer de claca.
