Hi ha alternatives a les retallades

Aquest article qüestiona la tesi àmpliament estesa en els establishments polítics i mediàtics del país de que les polítiques de retallades de despesa pública i social són les úniques possibles en resposta a la pressió dels mercats financers per a que es redueixi el dèficit de l’Estat espanyol. L’article assenyala mesures concretes que reduirien aquest dèficit sense afectar el benestar de les classes populars, mesures que no es prenen a causa de l’enorme influència política dels sectors i grups de pressió els interessos dels quals quedarien afectats per aquestes mesures alternatives.

S'ha creat una percepció generalitzada, reproduïda en els majors mitjans d'informació del país, que la única resposta possible a la desconfiança mostrada pels mercats financers cap a l'economia espanyola és la que el Govern de Zapatero està duent a terme. Aquesta resposta conté les reformes laborals orientades a flexibilitzar i abaratir els salaris (suposadament per fer l'economia més competitiva) i la reducció de la despesa pública, incloent el social. Aquesta última mesura es realitza amb l'objectiu de reduir el dèficit públic, la elevada dimensió es presenta com la causa de que aquells mercats dubtin de la fortalesa de l'economia espanyola.

I el que és més cridaner, és que els gran partits a l'oposició a les Corts espanyoles -PP, CiU i PNB- demanen més duresa en aquella resposta, exigint major desregulació dels mercats de treball (mitjançant mesures que debilitaria enormement als sindicats , descentralitzant la negociació) i grans retallades de despesa pública i social. S'estableix així una dinàmica de competició per mostrar a aquests mercats qui és més dur. Vam veure la setmana passada com grups d'empresaris es van reunir, uns amb el president Zapatero i altres amb el monarca, per pressionar el Govern per tal que no li flaquejar les cames en la seva presa de decisions. Una anàlisi de les propostes que aquests grups han fet mostra que cap afectaria els interessos del món de les grans empreses i de la banca. Ans al contrari, totes elles mostren una gran blanor cap als interessos d'aquests grups fàctics, que sortirien tots ells beneficiats amb aquestes mesures.

Trobo a faltar una invitació del Govern i del monarca als sindicats i als pensionistes perquè aquests tinguin l'oportunitat d'exigir-duresa, i demanar-los que les seves cames no s'afluixin en el moment de prendre decisions per ajudar a l'economia a que surti de la crisi, a base d'afectar els interessos d'aquells grups que els van visitar. En realitat, la reducció del dèficit públic es pot aconseguir baixant la despesa pública o, com a alternativa, pujant els impostos, i molt en particular els d'aquells que s'han beneficiat enormement de la baixada impositiva que el president Zapatero, i abans l'expresident Aznar, van realitzar durant els últims 15 anys. Aquesta reducció d'impostos ha estat, tal com ha assenyalat el Fons Monetari Internacional, responsable del 40% del dèficit estructural existent a Espanya i en la majoria de països de l'OCDE (el club de països més rics del món) que van seguir polítiques semblants.

Si es recuperessin els tipus existents abans de les reformes regressives fiscals, passant d'un 43% a un 45% per a les rendes superiors a 60.000 euros, i s'afegís un nou tram per als que ingressen més de 120.000 euros, amb un tipus del 50%, l'Estat ingressaria 2.500 milions d'euros més a les arques, afectant únicament el 3,98% dels ciutadans. A aquesta quantitat podria afegir la recuperació de l'impost sobre el patrimoni, l'eliminació el 2008 va afavorir enormement als sectors més benestants de la societat. Amb aquesta mesura, l'Estat podria ingressar altres 2.120 milions d'euros.

Si, d'altra banda, es recuperés el tram que pagaven les grans empreses en el seu impost de societats, passant del 30% al 35%, l'Estat recuperaria 5.300 milions d'euros (afectant únicament a un 0,12% del total de les empreses, que són les que tenen una base impositiva superior a 30 milions). Una altra quantitat recuperable podria aconseguir augmentant el tribut d'un 1% a un 5% en les societats de capital variable, les famoses Sicav.

I la respectada associació de tècnics tributaris del Ministeri d'Hisenda, Gestha, ha indicat que, a través de mesures creïbles i immediates, es podria reduir en un 5% del PIB la grandària de l'economia submergida. Això significaria un augment de 12.700 milions més per a les arques públiques, que s'haurien d'incrementar a 6.155.000 més si s'eliminessin els paradisos fiscals que estan sent utilitzats àmpliament per la banca i per les grans empreses. Totes aquestes i altres mesures que haurien de prendre's no afectarien a la gran majoria de les classes populars, recaptant 35.235.000 d'euros, més del doble que els fons que el Govern espanyol intenta aconseguir mitjançant les mesures que estan danyant les classes populars. No cal dir que cap d'aquestes propostes van ser suggerides pels grups d'empresaris que van visitar el president i el rei demanant duresa.

Totes aquestes mesures fiscals regressives que van prendre els governs d'Aznar i Zapatero són responsables que Espanya continuï sent un dels països més desiguals de l'OCDE. La renda disponible de la decil superior a Espanya és 10,3 vegades més gran que les rendes de la decil inferior, una de les desigualtats més altes de l'OCDE. Finlàndia és 5,6 vegades, Suècia 6,2, Alemanya 6,9 i així una llarga llista de països que són menys desiguals que Espanya. Només són més desiguals EUA, 15 vegades, i Gran Bretanya 13,8. I la propietat està fins i tot més concentrada, ja que el 10% més ric de la població espanyola posseeix el 58% de tota la propietat.

I és precisament aquesta enorme concentració la que dificulta la recuperació econòmica, ja que els rics consumeixen molt menys que les classes populars. I el que es necessita ara és que es consumeixi i amb això creixi la demanda. Si l'Estat fos dur amb els rics del país i recaptés els 35.235.000 d'euros, podria crear ocupació, per exemple, en els escassament finançats serveis de l'Estat del benestar, la qual cosa estimularia enormement la demanda i amb això la recuperació econòmica, reduint així el dèficit públic. Si no ho fan és perquè els flaquegen les cames per enfrontar-se als rics.

Extret de http://www.vnavarro.org/?lang=CA

La llista d'assistents

José Manuel Entrecanales, Acciona

Florentino Pérez, ACS
Francisco Javier García, Anfac
Emilio Botín, Santander
Ángel Carlos Ron, Banco Popular
Francisco González, BBVA
Rodrigo Rato, Caja Madrid
Isidoro Álvarez, El Corte Inglés
Antonio Hernández, Ebro Foods
Borja Prado, Endesa
Baldomero Falcones, FCC
Jorge Calvet, Gamesa
Salvador Gabarró, Gas Natural
Víctor Grifols, Grifols
Rafael del Pino, Ferrovial
José María Aldecoa, Grupo Mondragon
José Ignacio Sánchez Galán, Iberdrola
Antonio Vázquez, Iberia
Pablo Isla Álvarez de Tejera, Inditex
Francisco Javier Monzón, Indra
Isidre Fainé, La Caixa
José Manuel Martínez, Mapfre
Juan Miguel Villar Mir, OHL
Antonio Brufau, Repsol YPF
Luis Fernando del Rivero, Sacyr Vallehermoso
Sebastián Escarrer, Sol Meliá
Alejandro Echevarría, Telecinco
César Alierta, Telefónica
Salvador Alemany, Abertis
Juan José Hidalgo, Globalia
Josep Oliu, Banco Sabadell
José Manuel Lara Bosch, Planeta
Petra Mateos, Hispasat
Carmen Riu Güell, Hoteles Riu
José Lladó, Técnicas Reunidas
Felipe Benjumea, Abengoa
Ángel Simón, Agbar
Han excusado su presencia a última hora:
Juan Roig, Mercadona
Santiago Bergareche, CEPSA