Hi ha una percepció generalitzada en alguns sectors polítics del país que la població està abusant del sistema sanitari. Es cita el fet real que el nombre mitjà de visites per habitant a Espanya és el més alt de la Unió Europea dels Quinze (el grup de països de la Unió Europea de semblant desenvolupament al nostre) com a indicador de tal abús. Cada habitant visita al metge, de mitjana, nou vegades l'any, quan la mitjana de la UE-15 està al voltant de cinc vegades. D'aquí deriva aquella percepció sobre la qual es basen una sèrie de propostes encaminades a corregir aquest supòsit abús. I ja que una de les causes d'aquest abús s'assumeix que és la gratuïtat dels serveis, s'està proposant un copagament (la quantitat més freqüentment utilitzada és d'un euro per visita) per desincentivar tal abús. Segons aquesta teoria, si la gent ha de pagar un euro per visita, s'ho pensarà dues vegades abans d'anar al metge, reduint les visites a les estrictament necessàries.
El problema amb aquestes propostes és que estan basades en una percepció errònia, resultat d'haver calculat malament el nombre de visites mitjana per habitant. Quan analitzem la naturalesa d'aquestes visites veiem que no menys del cinc per cent d'aquestes visites responen a necessitats de tipus administratiu (com ara necessitar la signatura del metge per a tràmits mèdics), que en altres països no es comptabilitzen com visites mèdiques, ja que és el personal administratiu el que s'encarrega d'aquesta tasca. A elles se suma un altre percentatge de visites que arriba a representar un vint per cent més de visites que, de nou, en altres països no es comptabilitzen com visites mèdiques, ja que les fan les infermeres (que al nostre país estan enormement infrautilitzats) però que, aquí, al nostre país, es comptabilitzen en realitzar els metges. Quan es descompten visites de tipus administratiu i visites que podrien atendre per part d'altres professionals, el nombre de visites realitzades estrictament per raons mèdiques, que han de ser ateses per metges, és un nombre fins i tot menor que en la mitjana de la UE- 15.
El problema no és l'abús dels serveis sanitaris per part de la població, sinó el disseny de l'atenció primària sanitària que sobrecàrrega al metge amb responsabilitats que en altres països realitzen un altre tipus de professionals, com els d'infermeria o personal administratiu. En aquest aspecte, el Pla de Reforma de l'Atenció Primària, de recent aprovació per la Generalitat de Catalunya, és un bon pas en aquesta direcció. Tal programa dóna més responsabilitats a les infermeres i utilitza millor als metges donant-los més més autonomia.
Pel que fa al supòsit impacte dissuasori, no crec que un euro per visita dissuadeixi a la majoria de la població que utilitza els serveis sanitaris. Sí, en canvi, pot dissuadir els individus de baixa renda, que són un nombre considerable. Cal no oblidar que 10,8 milions de treballadors a Espanya són mileuristes, és a dir, 6 de cada 10 treballadors cobren mil euros al mes o menys (una mica superior al salari mínim interprofessional, 633 euros al mes). És precisament en aquest col.lectiu on no s'ha de desincentivar la utilització de serveis, ja que té gran evidència que aquest col.lectiu és el que precisament té major nombre de malalties, i les que té són més greus. Per aquest motiu si es decidís establir un euro per visita hauria posar-se un límit (pel que fa al nombre d'euros l'any), ja que en cas contrari es desincentivaria el consum entre els grups més necessitats.
En realitat, el que està passant és que es demana a l'usuari que cobreixi els grans dèficits de fons a l'estat, resultat de l'escassa càrrega impositiva de les rendes superiors (segons la Comissió Nacional del Mercat de Valors, el salari mitjà dels directius de les empreses que cotitzen en Borsa és de 56.250 euros al mes) i de l'enorme frau fiscal entre aquestes rendes, les quals tenen una càrrega fiscal sensiblement inferior a la mitjana de la UE-15. Com que la majoria de la ciutadania és conscient que els rics a Espanya no contribueixen el que haurien, és comprensiblement que la ciutadania s'oposi al copagament.
Havent dit tot això, la realitat és que la sanitat pública espanyola està subfinançada (la despesa pública sanitària per habitant és dels més baixos de la UE-15). I queden encara àrees de servei per cobrir, com ara odontologia, és a dir, serveis de dentista. A Espanya es pot veure la classe social dels nens mirant el seu somriure. Un nen de classe treballadora no qualificada té set vegades més càries que un nen de família burgesa. La boca i dentadura de la població és un indicador de la seva classe social. D'aquí la urgència que aquests serveis s'ofereixin, trencant amb els corporativismes professionals que s'oposen a això. Això vol dir que la sanitat pública hauria d'oferir aquests serveis (i altres, com podologia, atenció a persones amb problemes en els peus) en la qual els preus d'aquests serveis estiguessin definits pel sector públic, limitant la quantitat a pagar a l'any a una xifra accessible a la majoria de la ciutadania, excusant el pagament a aquelles persones que no poguessin pagar-lo. Aquí l'objectiu de la taxa no és desincentivar (que no hi ha raó per desincentivar aquests serveis necessaris), sinó recollir fons que complementin els fons públics. L'argument que seria millor augmentar els impostos per cobrir aquests serveis em sembla convincent i ho comparteixo. Però mentre això no passi, alguna cosa s'ha de fer, ja que el òptim no pot ser l'enemic del necessari.
Finalment, es parla en alguns cercles de la necessitat que el copagament en farmàcia depengui del nivell de renda de l'usuari. Es diu que és injust que un pensionista de renda superior no hagi de pagar per aquest producte farmacèutic i en canvi un aturat amb escassos fons hagi de pagar-lo. Simpatitzo amb l'argument però no ho comparteixo, ja que la universalitat dels serveis implica, per definició, que persones de renda elevada es beneficiïn també d'aquests programes. Convertir aquests programes en assistencials (per persona amb menors mitjans) dilueixen la seva popularitat, ja que les rendes superiors i mitjanes no recolzaran programes que els excloguin.
