L'assalt a l'educació pública


En l'actual desballestament de l'Estat del benestar li ha tocat el torn a l'educació pública, i en primer lloc a la superior.

En l'actual desballestament de l'Estat del benestar li ha tocat el torn a l'educació pública, i en primer lloc a la superior. A Itàlia la reforma Gelmini es proposa eliminar un gran nombre de professors i reduir considerablement els fons destinats a la universitat i la recerca. Davant les protestes d'estudiants i professors, Berlusconi ha manifestat: "Els veritables estudiants se sentin a casa i estudien, els que surten als carrers són esvalotadors". L'altre focus de protestes ha estat Gran Bretanya, on una proposta semblant va acompanyada de l'anunci d'una pujada brutal de les taxes universitàries, que deixaria l'educació superior reduïda a un privilegi per als fills de les classes elevades.


L'assalt no es refereix només a les universitats. Als Estats Units-i és bo fixar-se en el que passa allà, perquè és l'anunci del que ens pot arribar aviat-l'escola pública està sent atacada per dos camins diferents. En primer lloc, per la necessitat de reduir la despesa. Michael Bloomberg, el multimilionari alcalde de Nova York, ha posat al capdavant de les seves escoles a Cathleen Black, presidenta del grup Hearst (que edita publicacions com Cosmopolitan o Marie Claire), una executiva sense cap preparació en el terreny de l'educació, que ja ha anunciat que la seva tasca se centrarà en reduir la despesa del sistema escolar públic, que és el que fan servir els pobres. Bob Herbert, que situa aquests fets en el context d'una Amèrica del Nord en què coincideixen el major atur i els majors beneficis de les empreses financeres, adverteix: "La guerra de classes de la qual ningú vol parlar segueix sense pausa".

Hi ha una segona línia d'atac, en què participa activament la Bill and Melinda Gates Foundation, que combat l'escola pública com ineficaç, sense tenir en compte la pobresa de recursos amb que funciona, i acusa d'això als sindicats del professorat, que es neguen a acceptar l'acomiadament dels mestres menys capacitats. La seva alternativa són les charter schools, que estan "exemptes de regles locals o estatals que inhibeixen una administració i gestió flexibles".

El que aquests plantejaments solen amagar és que, darrere dels arguments de cost i eficàcia, hi ha el propòsit de combatre un ensenyament independent i crítica, que es pretén reemplaçar per una altra que inculqui valors patriòtics i conformisme social. James Loewen explica, en el seu llibre Lies My Teacher Told Me, que els professors nord-americans han d'anar amb compte quan parlen a classe de temes com, per posar un exemple, la guerra del Vietnam. "He entrevistat a professors d'ensenyament secundari que han estat acomiadats, o han rebut amenaces d'acomiadament, per actes menors d'independència com els de proporcionar als alumnes materials que alguns pares consideren discutibles". La qual cosa, sabent que ningú va a acudir a defensar, els empeny a "la seguretat de l'autocensura".

Les biblioteques són un altre escenari d'aquesta lluita. No només les de les escoles-on l'Associació de bibliotecaris dels Estats Units ha denunciat que n'hi ha prou amb la queixa d'un sol pare per eliminar un llibre-, sinó les públiques en general. Kurt Vonnegut ha elogiat aquells bibliotecaris que "han sabut resistir enèrgicament als energúmens que han tractat d'eliminar certs llibres dels seus prestatges i que han destruït els registres dels lectors abans de revelar a la policia del pensament els noms de les persones que els han consultat".

En un sentit semblant va la decisió de l'actual Govern pospinochetista xilè de disminuir les hores de Geografia, Història i Ciències Socials en els ensenyaments Primària i Secundària, que ha provocat manifestacions de protesta de professors i estudiants. O el menyspreu per la presència de les Humanitats a la universitat, que ha portat a un crític de Not for profit-el llibre en què Martha C. Nussbaum sosté que l'ensenyament que desenvolupa un pensament crític és necessària per a la supervivència de la democràcia-a realitzar afirmacions com la que "els acadèmics utilitzen el seu temps i energia escrivint monografies illegibles sobre temes sense cap interès".

La tendència, tant a l'escola com a la universitat, apunta en la direcció de limitar-se a oferir una formació que es dediqui a preparar per a l'ingrés immediat a l'empresa. Es tracta de consolidar el tipus de "currículum ocult" de què parla Henry A. Giroux pel qual "la classe dominant s'assegura l'hegemonia", transmetent "formes de coneixement, cultura, valors i aspiracions que són ensenyades, sense que mai es parli d'elles o s'expliciten públicament".

Tot això hauria de portar a reflexionar sobre les motivacions que hi ha darrere d'aquestes polítiques. La idea que només es pot combatre el dèficit pel procediment de la retallada de la despesa social, ha escrit fa pocs dies el premi Nobel d'economia Joseph Stiglitz, "és un intent de debilitar les proteccions socials, reduir la progressivitat del sistema d'impostos i disminuir el paper i la mida del Govern mentre es deixen determinats interessos establerts, com els del complex militar-industrial, tan poc afectats com sigui possible".

L'educació pública és una part essencial dels nostres drets socials i una garantia del futur de les nostres llibertats.

Josep Fontana és historiador