Aquest article assenyala que l'enorme domini de la vida política, mediàtica i cultural per part dels descendents (biològics i/o ideològics) dels vencedors de la Guerra Civil explica l'enorme resistència existent a Espanya a corregir la versió històrica dominant, recuperant la dels vençuts.
L'enjudiciament del jutge Baltasar Garzón per part del Tribunal Suprem d'Espanya (que en el seu si té membres que simpatitzen amb el cop militar de 1936), en resposta a la denúncia realitzada pel partit feixista (La Falange) en protesta per l'intent de tal jutge de portar als tribunals als responsables dels assassinats realitzats per la dictadura, mostra clarament diversos fets que no han estat prou comentats en els mitjans d'informació i persuasió que gaudeixen de major difusió del país. Un és que la Transició de la dictadura a la democràcia a Espanya va ser profundament inmodèlica, doncs va produir una democràcia molt limitada, en la qual les forces que van dominar l'aparell de l'estat dictatorial continuen tenint una gran influència sobre l'Estat espanyol.
El segon fet que aquest cas ha mostrat és que l'espectre polític espanyol està profundament esbiaixat a la dreta, molt més que en la majoria de països de la UE-15. Les dretes espanyoles corresponen, en l'espectre polític europeu, a la ultradreta. A la Unió Europea, els partits ultradretans han estat els únics que han donat suport l'enjudiciament de Garzón, tal com han fet a Espanya els dirigents del PP. La gran majoria de la dreta europea ha denunciat i condemnat tal enjudiciament i els grans rotatius conservadors i liberals europeus han denunciat aquesta vergonyosa situació, mostrant amb això que el PP -que va recolzar aquesta enjudiciament- és un partit de la ultradreta europea d'arrels franquistes, la qual cosa també explica la seva resistència a condemnar aquella dictadura pel seu nom. El màxim que ha fet el PP ha estat condemnar genèricament totes les dictadures totalitàries (en les Corts Generals, el 1920.11.02), sense referir concretament a la dictadura franquista pel seu nom (veure el meu article "El PP, un partit franquista? "en http://www.vnavarro.org/).
El tercer fet que el cas Garzón ha evidenciat és l'enorme resistència dels vencedors i dels seus descendents (biològics i/o ideològics) a admetre les enormes atrocitats comeses per la dictadura i l'impacte summament negatiu que aquesta dictadura va suposar per al desenvolupament econòmic, polític, social i cultural espanyol. Aquesta resistència dels vencedors i els seus descendents apareix en la seva persistent referència a l'equidistància en les atrocitats realitzades per el que anomenen "els dos bàndols" de la Guerra Civil. Aquest argument, àmpliament reproduït pels vencedors i els seus descendents (que dominen la vida política, mediàtica i cultural espanyola, siguin del color polític que siguin), posa en la mateixa balança a aquells que van lluitar per la democràcia i als que es van oposar a ella. La forma extrema d'aquesta equidistància apareix en els escrits de Juan José López Burniol i de Gregorio Marañón, que indiquen que els vencedors tenien tanta raó moral i política com els vençuts, ja que ells (els vencedors) eren bones persones i també van lluitar pels seus ideals. Segons aquest relativisme moral i polític, no es podria condemnar ni a Franco, ni Hitler, ni Mussolini, ja que tots ells en la seva vida personal eren "bones persones" (seguien la moral convencional del seu temps) i creien que el que feien era el millor per a Espanya, Alemanya i Itàlia, respectivament.
Tal equidistància és, en realitat, més una justificació que una explicació del que ha passat a Espanya, intentant ofuscar les responsabilitats hagudes en aquell període. Posar als capellans i monges assassinats pels republicans en les mateixa categoria que els alcaldes, sindicalistes i membres de les associacions republicanes és ignorar el que cada un representava. Les monges i els capellans eren part d'una institució bel.ligerant, l'Església, que havia cridat a l'exèrcit que s'alcés en contra d'un Govern enormement popular i democràticament escollit. És comprensible que les classes populars odiessin a l'Església (fet que mai ha estimulat l'Església a fer una reflexió sobre per què era tan odiada) i que uns extremistes cremessin esglésies i assassinessin a cures. Aquests fets han de denunciar, però com excessos -comprensibles, però no justificables- no van ser polítiques d'Estat, com sí que ho van ser els assassinats sistemàtics dels demòcrates republicans per part de la dictadura. No només el nombre de morts, molt més gran en el costat democràtic que al feixista, sinó la naturalesa dels morts (no tots els morts són iguals), distingeixen a les forces democràtiques dels colpistes.
Els vencedors i els seus descendents mai coneixeran l'enorme patiment dels vençuts i els seus descendents. No van ser només els assassinats, tortures i exili, sinó també la constant humiliació durant 40 anys en què el repetit insult (se'ls va definir com a pertanyents a una raça i/o cultura inferior) no es podia contestar ni tan sols en la intimitat familiar, ja que els pares no gosaven parlar-ne amb els seus fills per tal de protegir-los. Per això parlar de reconciliació com les bases de la Transició i de l'actual democràcia és idealitzar acríticament un procés clarament inmodèlica. Com volen que la filla d'un alcalde republicà assassinat, el cos encara no s'ha trobat, es reconciliï amb un jutge del Tribunal Suprem que dóna suport al cop militar o amb José Juan Toharia, que va escriure a El País, ni més ni menys que el 18 de juliol (74 aniversari del dia del cop feixista), que els dos bàndols eren "fonamentalistes fanàtics", insultant a tots els que van defensar la democràcia?
Per cert, no s'ha fet encara la novel.la o pel.lícula antifeixista perfecta, ja que aquestes haurien de mostrar que els feixistes eren molt bones persones (anaven a l'església, no robaven, els agradava la música clàssica i estimaven a les seves famílies) que, quan creien que anaven a perdre els seus privilegis, donaven suport a altres que assassinaven, robaven, torturaven i feien enormes barbaritats per continuar mantenint els seus privilegis. I ells, "les bones persones", ho sabien.
D'aquí l'enorme necessitat de poder justificar el seu comportament dient que els altres també ho feien.
Extret de http://www.vnavarro.org/?p=4498
