Aquest article critica la incoherència del Partit Popular que, d'una banda, nega qualsevol identificació amb el franquisme però d'altra banda s'oposa a l'enjudiciament dels assassinats comesos per aquella dictadura. L'article assenyala que lluny de ser un partit homologable a les dretes conservadores i liberals europees (els mitjans han denunciat al Tribunal Suprem espanyol per haver inhibit la investigació dels crims comesos per la dictadura, realitzada pel jutge Garzón), el PP és un partit més pròxim a la ultradreta europea que a la dreta democràtica del nostre continent. L'article analitza les conseqüències d'aquest fet per a la democràcia espanyola.
A primera vista aquesta pregunta semblaria una provocació, ja que el Partit Popular és un partit que es defineix com a demòcrata, participant en la vida política segons les regles del joc electoral definit al Parlament espanyol, les Corts, que segons la narrativa oficial és la màxima expressió de la voluntat popular. Cal afegir a això el fet que tal partit va condemnar, a les Corts Espanyoles (el dia 17 de novembre de l'any 2002), juntament amb els altres partits, el cop militar del 18 de Juliol de 1936 a una resolució en què es reconeixia a qui van patir la repressió de la dictadura. Semblaria, doncs, que el PP no es considera hereu del franquisme, al qual ha condemnat, sent un partit demòcrata com qualsevol altre. Fins aquí l'enteniment reproduït per la saviesa convencional del país.
No obstant això, hi ha múltiples indicadors que hi ha una distància entre la narrativa oficial i la realitat que aquesta narrativa intenta descriure, començant ja per la seva oposició a referir-se al franquisme d'una manera explícita en aquella resolució condemnatòria, limitant-se a la utilització d'un rebuig genèric a tots els "intents d'utilitzar la violència amb la finalitat d'imposar les seves conviccions polítiques i establir règims totalitaris" narrativa que va haver excloure referències al cop militar de 1936 perquè el PP aprovés tal resolució. Implícita en aquella resolució existia, també, el cas que a Espanya hauria pogut aparèixer una dictadura de oposada ideologia, supòsit erroni que no quedava avalat per cap evidència. El PP, doncs, no ha condemnat el cop militar i la dictadura que va establir, cridant pel seu nom.
El segon indicador de les seves arrels en el passat franquista és que, malgrat el seu discurs de suport a les víctimes d'aquell règim totalitari, en la pràctica tal partit s'ha oposat a que s'enterrin i honren als 150.000 assassinats pel bàndol colpista els cossos estan enterrats sense coneixement encara avui -trenta anys en democràcia- el lloc on es troben. És fàcil d'entendre que les famílies dels desapareguts no podran trobar, enterrar i homenatjar els seus éssers estimats, sense un mandat de l'Estat. El PP ho sap i, malgrat això, s'oposa a que sigui l'Estat qui instrueixi tal mandat. Era fàcil de preveure que quan el Tribunal Suprem va admetre la denúncia de la Falange (el partit feixista dels colpistes) per jutjar al jutge Garzón pel seu intent de trobar aquests cossos i als responsables d'aquells assassinats, els jutges d'instàncies inferiors detindrien la recerca dels desapareguts, tal com ha passat. El PP no pot al.legar ignorància de les conseqüències del seu suport a l'enjudiciament de Garzón. I no es va trobar incòmode en que fos precisament la Falange la que portés als tribunals al jutge Garzón. Ans al contrari, va utilitzar a la Falange per fer la feina bruta que ells desitjaven que es fes. El PP volia i vol aturar el cas Gürtel, que mostra el grau de corrupció en què es troba tal partit.
Durant la dictadura, els grups econòmics i financers, així com els grups corporatius, com l'Església (que també era, per cert, un grup econòmic, ja que era un dels més grans terratinents afectat per la Reforma Agrària duta a terme per la República) que van realitzar el cop militar de 1936 i van controlar la dictadura (coneguda com una de les més corruptes que hi ha hagut a Europa) van utilitzar a la Falange per fer la feina bruta (el d'assassinar als que sostenien l'estat demòcrata d'aquell temps). Salvant les distàncies (perquè existia una dictadura llavors i hi ha una democràcia-encara que molt limitada-ara) la relació entre la dreta espanyola i la Falange (sent aquesta última la responsable de silenciar als adversaris) continua. L'instrument polític de les dretes utilitza ara al partit feixista per silenciar els seus adversaris. L'oferta d'ajuda a les famílies dels vençuts, portada a terme fins i tot per la presidenta de la Comunitat de Madrid, la Sra Esperanza Aguirre, i realitzada en un to condescendent i insultant (de la qual cosa és probable que ni ella fos conscient) , és un fet que no pot amagar la sistemàtica oposició que el PP ha expressat cap a tals ajudes, com també ho demostra que no hagin col.laborat amb el govern central en la preparació del mapa de les tombes dels cossos desapareguts, i s'hagi votat en contra de l'esmena a la Llei de la Memòria Històrica que instruïa l'estat a trobar als desapareguts i homenatjar .. No cal dir que hi ha excepcions i hi ha hagut autoritats de tal Partit que han ajudat a les famílies a trobar els desapareguts. Però la gran majoria no ho ha fet.
Aquest comportament, però, és comprensible. Aquesta oposició del PP que sigui l'Estat qui s'encarregui de facilitar l'enterrament dels desapareguts és predictible, doncs desenterrar aquests cossos i donar-los l'honor merescut inclou inevitablement la crítica i la denúncia d'aquells que els van assassinar i el règim que va recolzar aquestes assassinats. I això escocería el PP. En realitat, el millor indicador que el PP és un partit amb identificació, simpaties i arrels franquistes és que s'oposa sistemàticament a que es miri el comportament d'aquell règim, en què els seus antecessors (no només biològics sinó ideològics) són responsables de aquells crims. Aquests descobriments debilitarien la força del partit, a la qual cosa, lògicament, s'hi oposen.
Quan el PP indica que no s'ha de mirar al passat i centrar-nos en el present, està dient que vol continuar el seu enorme poder intel.lectual-cultural-polític en aquest país, la vida política està més a la dreta que la resta de la UE, com conseqüència de que la dreta espanyola es correspon a la ultradreta europea. Avui la gran majoria de forces conservadores i liberals a Europa (siguin del signe que siguin), i els mitjans pròxims a ella, han condemnat sense pal.liatius el fet que el Tribunal Suprem impedís al jutge Garzón que investigués els crims polítics comesos sota el règim franquista, que encara romanen impunes. No així a Espanya. La direcció del PP, unànimement, s'ha oposat, com també ho ha fet el 53% dels seus votants (segons l'enquesta Publicoscopico). L'esperança de les forces democràtiques és que la minoria de votants de tal partit, el 34% que afavoreix aquesta recerca, arribi un dia a convertir-se en majoria i que canviï la direcció ultradretà d'aquell partit, convertint-se en la dreta democràtica europea, que Espanya es mereix, però que encara no té. Esperem que, pel bé de tots, això passi.
A primera vista aquesta pregunta semblaria una provocació, ja que el Partit Popular és un partit que es defineix com a demòcrata, participant en la vida política segons les regles del joc electoral definit al Parlament espanyol, les Corts, que segons la narrativa oficial és la màxima expressió de la voluntat popular. Cal afegir a això el fet que tal partit va condemnar, a les Corts Espanyoles (el dia 17 de novembre de l'any 2002), juntament amb els altres partits, el cop militar del 18 de Juliol de 1936 a una resolució en què es reconeixia a qui van patir la repressió de la dictadura. Semblaria, doncs, que el PP no es considera hereu del franquisme, al qual ha condemnat, sent un partit demòcrata com qualsevol altre. Fins aquí l'enteniment reproduït per la saviesa convencional del país.
No obstant això, hi ha múltiples indicadors que hi ha una distància entre la narrativa oficial i la realitat que aquesta narrativa intenta descriure, començant ja per la seva oposició a referir-se al franquisme d'una manera explícita en aquella resolució condemnatòria, limitant-se a la utilització d'un rebuig genèric a tots els "intents d'utilitzar la violència amb la finalitat d'imposar les seves conviccions polítiques i establir règims totalitaris" narrativa que va haver excloure referències al cop militar de 1936 perquè el PP aprovés tal resolució. Implícita en aquella resolució existia, també, el cas que a Espanya hauria pogut aparèixer una dictadura de oposada ideologia, supòsit erroni que no quedava avalat per cap evidència. El PP, doncs, no ha condemnat el cop militar i la dictadura que va establir, cridant pel seu nom.
El segon indicador de les seves arrels en el passat franquista és que, malgrat el seu discurs de suport a les víctimes d'aquell règim totalitari, en la pràctica tal partit s'ha oposat a que s'enterrin i honren als 150.000 assassinats pel bàndol colpista els cossos estan enterrats sense coneixement encara avui -trenta anys en democràcia- el lloc on es troben. És fàcil d'entendre que les famílies dels desapareguts no podran trobar, enterrar i homenatjar els seus éssers estimats, sense un mandat de l'Estat. El PP ho sap i, malgrat això, s'oposa a que sigui l'Estat qui instrueixi tal mandat. Era fàcil de preveure que quan el Tribunal Suprem va admetre la denúncia de la Falange (el partit feixista dels colpistes) per jutjar al jutge Garzón pel seu intent de trobar aquests cossos i als responsables d'aquells assassinats, els jutges d'instàncies inferiors detindrien la recerca dels desapareguts, tal com ha passat. El PP no pot al.legar ignorància de les conseqüències del seu suport a l'enjudiciament de Garzón. I no es va trobar incòmode en que fos precisament la Falange la que portés als tribunals al jutge Garzón. Ans al contrari, va utilitzar a la Falange per fer la feina bruta que ells desitjaven que es fes. El PP volia i vol aturar el cas Gürtel, que mostra el grau de corrupció en què es troba tal partit.
Durant la dictadura, els grups econòmics i financers, així com els grups corporatius, com l'Església (que també era, per cert, un grup econòmic, ja que era un dels més grans terratinents afectat per la Reforma Agrària duta a terme per la República) que van realitzar el cop militar de 1936 i van controlar la dictadura (coneguda com una de les més corruptes que hi ha hagut a Europa) van utilitzar a la Falange per fer la feina bruta (el d'assassinar als que sostenien l'estat demòcrata d'aquell temps). Salvant les distàncies (perquè existia una dictadura llavors i hi ha una democràcia-encara que molt limitada-ara) la relació entre la dreta espanyola i la Falange (sent aquesta última la responsable de silenciar als adversaris) continua. L'instrument polític de les dretes utilitza ara al partit feixista per silenciar els seus adversaris. L'oferta d'ajuda a les famílies dels vençuts, portada a terme fins i tot per la presidenta de la Comunitat de Madrid, la Sra Esperanza Aguirre, i realitzada en un to condescendent i insultant (de la qual cosa és probable que ni ella fos conscient) , és un fet que no pot amagar la sistemàtica oposició que el PP ha expressat cap a tals ajudes, com també ho demostra que no hagin col.laborat amb el govern central en la preparació del mapa de les tombes dels cossos desapareguts, i s'hagi votat en contra de l'esmena a la Llei de la Memòria Històrica que instruïa l'estat a trobar als desapareguts i homenatjar .. No cal dir que hi ha excepcions i hi ha hagut autoritats de tal Partit que han ajudat a les famílies a trobar els desapareguts. Però la gran majoria no ho ha fet.
Aquest comportament, però, és comprensible. Aquesta oposició del PP que sigui l'Estat qui s'encarregui de facilitar l'enterrament dels desapareguts és predictible, doncs desenterrar aquests cossos i donar-los l'honor merescut inclou inevitablement la crítica i la denúncia d'aquells que els van assassinar i el règim que va recolzar aquestes assassinats. I això escocería el PP. En realitat, el millor indicador que el PP és un partit amb identificació, simpaties i arrels franquistes és que s'oposa sistemàticament a que es miri el comportament d'aquell règim, en què els seus antecessors (no només biològics sinó ideològics) són responsables de aquells crims. Aquests descobriments debilitarien la força del partit, a la qual cosa, lògicament, s'hi oposen.
Quan el PP indica que no s'ha de mirar al passat i centrar-nos en el present, està dient que vol continuar el seu enorme poder intel.lectual-cultural-polític en aquest país, la vida política està més a la dreta que la resta de la UE, com conseqüència de que la dreta espanyola es correspon a la ultradreta europea. Avui la gran majoria de forces conservadores i liberals a Europa (siguin del signe que siguin), i els mitjans pròxims a ella, han condemnat sense pal.liatius el fet que el Tribunal Suprem impedís al jutge Garzón que investigués els crims polítics comesos sota el règim franquista, que encara romanen impunes. No així a Espanya. La direcció del PP, unànimement, s'ha oposat, com també ho ha fet el 53% dels seus votants (segons l'enquesta Publicoscopico). L'esperança de les forces democràtiques és que la minoria de votants de tal partit, el 34% que afavoreix aquesta recerca, arribi un dia a convertir-se en majoria i que canviï la direcció ultradretà d'aquell partit, convertint-se en la dreta democràtica europea, que Espanya es mereix, però que encara no té. Esperem que, pel bé de tots, això passi.
Extret de http://www.vnavarro.org/?p=4306
