Aquest article critica l'argument que s'utilitza per a realitzar retallades substancials de la despesa pública sanitària, adduint que aquesta despesa és excessiu i més gran que el que l'economia pot sostenir. L'article assenyala que les dades empíriques no sustenten aquesta postura, mostrant que aquesta despesa és dels més baixos de la UE-15 i que està molt per sota del que l'economia espanyola podria (i hauria) de sosotindre. L'article assenyala que aquests retalls de la despesa pública beneficien les companyies d'assegurança sanitària privada que influencien, en gran manera, les decisions polítiques.
Aquesta argumentació, però, no se sosté a la llum de les dades existents. Espanya és un dels països de la UE-15 (el grup de països de nivell de desenvolupament econòmic semblant al nostre) que es gasta menys per habitant en sanitat pública. Espanya es gasta només 1.673 euros estandarditzats (és a dir, que permeten comparar la capacitat de compra de l'euro en diversos països amb diferent nivell de vida), i Catalunya, 1677 euros, molt menys que la mitjana de la UE-15 (2103). El sector sanitari a Espanya hi ha Catalunya està poc finançat i, doncs, poc desenvolupat. Només el 4,1% de la població adulta treballa en el sector sanitari en España, un dels més baixos de la UE-15 (6,6%).
La conscienciació d'aquest enorme retard explica que el Govern tripartit que va governar la Generalitat des de 2003 s'incrementarà substancialment a Catalunya tal despesa, reduint les diferències de la despesa pública sanitària per càpita de Catalunya amb la mitjana de la UE-15. Però tot i això, Catalunya, juntament amb Espanya, continua a la cua de la UE-15 en despesa sanitària pública. En realitat, el creixement de la despesa sanitària com a mitjana per a tot Espanya va ser en els últims deu anys només del 2,7% per any, comparat amb un 4,1% en la mitjana de l'OCDE. És més, gran part del creixement de la despesa sanitària a Espanya ha estat en el sector privat. Espanya és un dels països on la població paga més per serveis sanitaris privats, i això com a conseqüència del subdesenvolupament del sector públic. És una característica previsible que, a menor despesa pública en un país, major és la seva despesa privada. El primer determina el segon. Per això és fàcil predir que el descens de la despesa pública que està passant implicarà un augment de la despesa privada, en benefici de les companyies d'assegurament sanitari privat, que es beneficien de les insuficiències del sector sanitari públic, resultat de l'escassa despesa pública.
No és mera casualitat que les veus que donen suport a la reducció de la despesa pública també demanin una desgravació de l'assegurament privat. Un argument perenne que utilitzen els que afavoreixen la privatització de la sanitat és precisament lloar l'existència del sector privat, sense el qual -assenyalen com autors- la sanitat pública es col.lapsaria. L'altra alternativa, que no es considera, seria augmentar la despesa pública sanitària per tal de convergir amb el dels països de la UE-15 d'igual desenvolupament econòmic al que tenim, i, amb això, el sector públic milloraria considerablement.
La qual cosa em porta al segon error que sostenen les polítiques d'austeritat. S'assenyala que Espanya i les seves comunitats autònomes no es poden gastar més en sanitat pública, la qual cosa és clarament incorrecte. Espanya té el PIB per càpita equivalent al 94% del PIB de la mitjana dels països de la UE-15. I en canvi, la despesa pública sanitària per càpita és només del 79,5% de la mitjana. Si és el 94%, Espanya es gastaria 13.700 milions d'euros més dels que es gasta en sanitat. Un gol igual passa a Catalunya. El PIB per càpita de Catalunya és el 117% de la mitjana de la UE-15, mentre que la despesa pública sanitària és només el 79,7% de la mitjana. Si fos el 117%, ens gastaríem 783 euros estandarditzats per càpita més del que ens gastem. No és cert, per tant, que no tinguem els recursos. Ni Espanya ni Catalunya són pobres. El que passa és que l'Estat, ni el central ni l'autonòmic, recull aquests fons.
I aquí està l'arrel del problema. Els ingressos a l'Estat (en la seva totalitat, és a dir, central, autonòmic i local) són dels més baixos de la UE-15. El 2007 van ser només del 41,1% del PIB, comparat amb el 45,5% a la zona euro. Aquest percentatge ha caigut en picat a Espanya, baixant al 34,5% del PIB, de lluny el més baix de l'eurozona (44,4%) i de tota la UE (44%). Espanya no només té el percentatge més baix, sinó que és el que ha baixat més espectacularment.
L'explicació d'aquest fet és fàcil de veure, i és que la càrrega impositiva a Espanya ha depès sempre, exageradament, de les rendes del treball. I quan aquestes baixen, en part com a resultat de l'elevat atur, i en part pel descens de les rendes del treball com a percentatge de la renda nacional, els ingressos a l'Estat cauen en picat. En altres països, les rendes del capital i les rendes dels grups més benestants contribueixen més al fisc que a Espanya, on, a més, el frau fiscal és enorme. I aquí està el problema, en aquest enorme poder de classe que també explica que la reducció del dèficit de l'Estat s'estigui fent a base de reduir la despesa pública (incloent el sanitari), en lloc d'augmentar la progressivitat fiscal. Un treballador de la manufactura a Espanya paga en impostos el 74% del que paga el seu homòleg a Suècia. Un empresari, però, paga només un 38% del seu homòleg suec.
Durant tots aquests anys, des de 1996 a 2008, els governs del PP, primer, i PSOE, després, els dos en col.laboració amb CiU, han anat retallant els impostos i augmentant la seva regressivitat creant un buit en els comptes, el que va suposar un elevat dèficit estructural de l'Estat. I ara estan demanant austeritat, debilitant serveis d'especial importància per a les classes populars, a fi d'evitar el que s'hauria d'haver fet des de fa temps: la reforma fiscal progressista a Espanya, incloent a Catalunya.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per el teu comentari.