Resposta als portaveus de la banca sobre les pensions

Aquest article respon a portaveus del manifest sobre les pensions signat per 100 economistes de sensibilitat neoliberal, els quals desmereixen la importància que l'augment de la productivitat té en determinar els futurs recursos per als pensionistes i per als no pensionistes. Aquest article mostra els errors conceptuals i metodològics presents, no només en el manifest, sinó també en la seva resposta a les meves crítiques.
Les reformes de les pensions públiques proposades pel govern espanyol s'han convertit en un tema central en el debat polític. El retard de l'edat de jubilació de 65 a 67 anys, ha creat, com era d'esperar, un gran enrenou, ja que aquestes reformes afectarien d'una manera molt marcada els beneficis dels pensionistes. I naturalment, hi ha grups de pressió, com la banca i les caixes d'estalvi, que estan molt involucrades en aquest debat, perquè els seus interessos econòmics estan també en joc. Els plans de pensions privats estan en profunda crisi i les decisions que es prenguin sobre les pensions públiques els afectarien també d'una manera molt significativa. En general, desitgen que els canvis en les pensions públiques afavoreixin la limitació de la cobertura de les pensions públiques, per tal de facilitar i estimular el transvasament d'assegurament del sector públic al privat, substituint o complementant les pensions públiques.

La Banca, doncs, té interessos en joc, i la seva influència política, mediàtica i acadèmica és enorme. A nivell acadèmic, tant la banca com el Banc d'Espanya financen revistes econòmiques, congressos, grups de recerca i fundacions (com Fedea, Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada), que promouen els seus punts de vista i interessos. El seu objectiu és convèncer la població que el sistema públic de pensions no és viable tal com està i que l'única manera de que sobrevisqui és reduint significativament les pensions públiques, de manera que la població s'asseguri privadament. La Seguretat Social maneja, en qualsevol país, la major quantitat de diners que hi hagi en aquell país. Per això la banca, ajudada per la pressió dels mercats financers, voldria intervenir en el maneig i gestió d'aquests fons.

Una conseqüència de l'enorme poder mediàtic i acadèmic de la Banca és que configura en gran manera la cultura econòmica del país, fet que és particularment evident a Espanya, on la banca ha estat i continua sent el poder fàctic amb major influència polítiques al país, tal com ho percep correctament la majoria de la població espanyola (Segons l'enquesta del CIS, la majoria de la població creu que la banca té més poder que el govern espanyol). Les seves postures es converteixen en la saviesa convencional promoguda a través dels grans mitjans d'informació i persuasió sobre els quals la banca tenen considerable influència. En realitat, aquest poder determina que a penes hi hagi veus discordes amb les seves postures, clarament ideològiques, que es presenten com a científiques.

Juan Torres, Catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla, i jo, vam publicar un llibre de difusió i popularització que vam titular "Estan en perill les pensions públiques? Les pregunta que tots ens fem. Les respostes que sempre ens oculten "que, com el seu títol assenyala, contestava a les preguntes que milions d'espanyols es fan sobre les seves pensions, qüestionant les tesis del capital financer que les pensions públiques eren insostenibles. Publicat i difós per Attac, es va distribuir àmpliament al llarg del territori espanyol.

Va aparèixer, més tard, un manifest "La reforma de les pensions" signat per 100 economistes (que havien signat prèviament un altre manifest a favor de les reformes laborals regressives), en el qual es reproduïen les tesis d'insolvència del sistema públic de pensions, subratllant la necessitat que es fessin reformes, que reduirien els beneficis als pensionistes. Tal document era un manifest clarament ideològic, que encaixava amb la filosofia neoliberal dominant avui en la cultura econòmica del país. El millor indicador del seu caràcter ideològic és que no es referia a cap dels treballs, arguments o evidència, contraris a les seves tesis (tal com hauria d'haver fet si hagués estat un treball científic). I previsiblement, no citava el nostre treball, ni contestava a cap de les crítiques que havíem fet als arguments que sustentaven les seves propostes, arguments que s'han fet moltes vegades en documents, informes i manifestos promoguts per Fedea, que era la fundació que patrocinava i finançava aquest manifest.

Això ens va forçar a Joan Torres hi ha mi a escriure un document en què, punt per punt, i argument per argument, presentem evidència científica i empírica que qüestionava cada un dels supòsits en què es basaven les seves tesis d'insostenibilitat del sistema públic de pensions . En la nostra crítica mostrem també els errors metodològics que feien en els seus càlculs (Veure "La resposta al manifest neoliberal sobre les pensions dels 100 economistes", que també es va distribuir per ATTAC). Això va crear una resposta, envoltada de gran hostilitat personal (amb tota una bateria d'insults per part d'alguns dels seus portaveus), que va aparèixer en els seus propis mitjans i en els mitjans televisius i radiofònics, que els van donar gran visibilitat.

I en el seu intent de desacreditar, ens van acusar de "no conèixer economia" i altres desqualificacions, que haguéssim ignorat si no fos perquè les caixes de ressonància que el capital financer posa a la seva disposició, van augmentar el seu ressò i van ser utilitzades per a desqualificar i desacreditar els arguments, a més de als arguments.

D'aquí la necessitat de respondre'ls. Pel que fa a l'intent de descrèdit dels arguments, acusant-nos de no saber economia, és suficient dir que tant Joan Torres com jo hem estat (i el Professor Juan Torres continua sent) Catedràtics d'Economia. El professor Juan Torres, a la Universitat de Màlaga primer, i en la de Sevilla després, i jo a la Universitat de Barcelona abans de ser Catedràtic de Polítiques Públiques a la Universitat Pompeu Fabra. És d'una enorme mesquinesa, i també estupidesa, fer aquest tipus d'acusació, ja que és fàcil de demostrar que és fals. Però la debilitat dels arguments d'aquests portaveus de la Banca és tal que s'aferren desesperadament a qualsevol atac personal, sense cap limitació ètica que els freni.

Rèplica a les crítiques

L'argument que constantment es fa a favor de les tesis que el sistema de pensions públiques no és sostenible és el de la transició demogràfica, és a dir, que a causa del allargament de l'esperança de vida de la població, hi haurà cada vegada més i més ancians i que en coincidir amb menys joves (en part conseqüència del descens de la fecunditat), no hi haurà suficients joves per sostenir a tants ancians.

Aquest argument, però, ignora diversos fets. Un d'ells és que en els sistemes de repartiment, la relació important no és el nombre de joves per cada persona gran, sinó el nombre de cotitzants i grandària de cada cotització per pensionista. El nombre de cotitzants depèn del percentatge de la població que treballa i cotitza a la Seguretat Social, un percentatge que a Espanya és encara avui molt baix, només un 52%, quan la mitjana en els països nòrdics de tradició socialdemòcrata (que tenen els sistemes de protecció social més avançats) assoleix uns percentatges molt més grans, de 72%. I això com a conseqüència de l'elevat percentatge de la dona adulta que treballa en el mercat laboral. A Espanya, ens queda molt per fer per facilitar la integració de la dona en el mercat de treball i amb això augmentar el percentatge d'adults que treballen, paguen impostos, creen riquesa i contribueixen a la Seguretat Social. D'aquí, l'enorme importància i urgència de crear el que en el seu moment, el 2000 vaig trucar el 4 ª pilar del benestar, és a dir, serveis d'ajuda a les famílies, com ara escoles d'infància i serveis a les persones amb dependència, que ajudin a les famílies a compaginar les seves responsabilitats familiars (tant la dona com l'home) amb el seu treball en el mercat laboral. I aquí també ens cal fer molt.

Productivitat, riquesa i les pensions

L'altra variable que és molt important per esbrinar si el sistema de pensions públiques és viable en el futur és la grandària de les cotitzacions socials, així com dels impostos que es generen per l'estat per tal de sostenir a pensionistes ja no pensionistes. És a dir, que la sostenibilitat de les pensions depèn de la riquesa del país. I això depèn, a més del nombre de treballadors, de la seva productivitat, un element clau que rarament és analitzat pels sostenidors de les tesis catastrofistes de la Seguretat Social. Un exemple d'aquesta postura és l'informe sobre les pensions a la UE (ia Espanya) publicant el 2008 per la Comissió Europea, que alarmava a la població espanyola indicant que en cinquanta anys les pensions passarien de representar un 8% del PIB el 2007 a un 15% del PIB l'any 2060, percentatge que s'assumia era excessiva, i impossible de sostenir. Aquestes xifres van ser repetides pel Banc d'Espanya, per Fedea i pel manifest dels 100 i s'han convertit en la "evidència científica" que dóna suport les tesis d'insostenibilitat de la Seguretat Social.

El problema amb aquesta argumentació és que és profundament errònia i és fàcil de demostrar. Si la productivitat del treballador durant el període 2007-2060, augmenta cada any un 1,5% (l'augment mitjana en els últims anys), llavors el PIB el 2060 seria 2,20 vegades més gran que el PIB del 2007. És a dir que si considerem el PIB del 2007 com 100, el 2060 serà 220. Doncs bé, si el nombre de recursos per als pensionistes en 2007 era agost (8% del PIB) i per als no pensionistes 92 (100-8), el 2060 seria per als pensionistes 33 (el 15% de 220) i per als no pensionistes seria 187 (220-33). I tot això mesurat en unitats monetàries que tindrien la mateixa capacitat de compra el 2060 que el 2007. No cal dir que el PIB el 2060 seria moltes vegades més gran que el PIB de 2007 a causa de la inflació i altres factors. Però, les xifres que cito aquí són xifres de monedes de valor constant, és a dir que tindrien la mateixa capacitat adquisitiva. No hi ha per tant cap problema.

La sorprenent resposta dels portaveus del manifest dels 100 economistes que ens han respost, és negar que augmentar la productivitat sigui significatiu per calcular l'augment dels recursos dels pensionistes i no pensionistes d'aquí a 50 anys. En realitat, un dels més estridents (amb major quantitat d'insults en la seva argumentació) és Jesús Fernández Villaverde (proper a la banca, que ha rebut un premi de la mateixa per la seva tasca acadèmica, sostenint les postures de la banca), que nega que l'augment de la productivitat sigui significatiu per discutir la viabilitat de les pensions negant, a més, que hi hagués hagut un augment de la productivitat en els darrers anys (abans de la crisi) o que hi haurà un increment en el futur. És fàcil de demostrar que tal economista està equivocat. Segons Groningen Growth and Development Center (que és el document més utilitzat pel món empresarial nord-americà) la productivitat (GDP per hour worked) a Espanya va créixer un 6.4% entre 1997 i 2007, i un 10% entre 1997 i 2009. I més important encara, prenent períodes més llargs (per poder veure el creixement independentment dels cicles econòmics), llavors veiem que del 1979 al 2009, el creixement de la productivitat laboral va ser del 77%. Assumir que el creixement de la productivitat serà zero o prop de zero en els pròxims quaranta o cinquanta anys és absurd. Si això fos cert, Espanya tindria un problema gravíssim. Els crítics semblen assumir que Espanya serà més pobre dins de quaranta o cinquanta anys que ara. Això no és sostenible.

Altres errors dels portaveus del manifest dels 100

Alguns economistes d'aquest manifest dubten, d'altra banda, que els creixements de productivitat puguin ser més alts que els actuals. Diuen: "al mateix temps, és difícil veure creixements de la productivitat molt més alts que el 1.5%. Per exemple, als EUA, la taxa més alta de creixement de la productivitat en un cicle complet entre 1966 i 1973, 'una edat d'or' de la productivitat, va ser un 2.2% anual".

Aquesta frase tradueix un desconeixement de l'evolució de la productivitat en els darrers seixanta anys. El creixement de la productivitat en la majoria de països a Europa va ser més gran que el dels EUA durant el període final de la Segona Guerra Mundial a mitjans dels anys noranta, i això com a resultat de l'enorme destrucció de les economies europees i la seva necessitat de "catching up" amb els EUA, i també, més tard, per la utilització i desenvolupament de les noves tecnologies, moltes d'elles basades en la recerca bàsica realitzada als EUA. Assumir que el nivell de productivitat dels EUA és el màxim que pot assolir és profundament erroni i és resultat de la ignorància de com ha evolucionat la productivitat en els països capitalistes desenvolupats. Espanya està encara molt endarrerida, i per tant, és més que probable que tingui molt per millorar. La seva capacitat de "catch up" és considerable.

Altres errors per no considerar la variable productivitat

Un altre error que altres portaveus de la banca fan és que indiquen que resultat d'una reducció del nombre de cotitzants per pensionista, les pensions del futur no podran sostenir-se. Aquesta tesi és equivalent a assumir que el descens del nombre de treballadors en el camp espanyol (passant de representar el 18% de la població adulta fa quaranta anys a 2% en l'actualitat) ha representat un descens de l'aliment produït a Espanya. Avui, es veuria el ridícul que havien fet cent economistes si, fa quaranta anys, haurien indicat que, conseqüència que haurien menys treballadors en el camp en 40 anys a partir de llavors, la gent passaria fam perquè no hi hauria prou aliment. Tal ridiculesa estaria basada en la ignorància d'aquests economistes, en no adonar-se que un treballador ara produeix el que 9 feien abans.

Doncs igual de ridícul estan fent els 100 economistes quan ara estan dient que, d'aquí 40 anys hi haurà la meitat de treballadors per pensionista, ignorant que en 40 anys, un treballador sostindrà més del doble de pensionistes que ara.

Com hem indicat Joan Torres i jo en diverses ocasions seria aconsellable que es fessin canvis en el sistema de pensions públiques, però precisament en sentit oposat al que estan proposant veus properes a la banca. Entre aquestes mesures hauria d'haver mesures que augmentessin la progressivitat de les cotitzacions socials i altres que hem accentuat en aquests escrits. No hi ha evidència que el sistema de pensions públiques requereixi una disminució dels beneficis per garantir la seva sostenibilitat. Els arguments que sostenen el contrari no tenen credibilitat científica.

Extret de http://www.vnavarro.org/?p=5114