En aquestes dues fotografies tothom aixeca un braç. Amb aquesta observació simplista es podria dir que estan fent el mateix, quan realment estan fent tot el contrari. Uns aixequen el braç amb la ma estesa a la repressió, l’assassinat, l’aniquilació del diferent. Altres aixequen el braç amb el puny enlaire com a símbol de lluita contra l’opressió, per les llibertats, per la justícia social, per la defensa de la legalitat democràtica republicana. No fan el mateix, no són el mateix, seria obscè i groller comparar aquestes dues imatges i més encara equiparar-les.
Fins i tot els hereus ideològics dels que fan la salutació feixista no gosarien comparar aquestes imatges, perquè per a ells seria un insult estar al mateix nivell que aquells rojos que van aniquilar. Aquesta és la diferència, ells no tenen por de la seva incorrecció política perquè se senten protegits per la impunitat, que aquesta monarquia constitucional proporciona als botxins de la dictadura, basant-se en les lleis de la Transició.
I què passa amb els “demòcrates”? Ells no compararien fredament aquestes imatges, però si estan disposats en l’esperit de la llei de la memòria, dels dos bàndols, de la “guerra civil”, a comparar el patiment dels que van dinamitar, amb un cop d’estat sanguinari, la democràcia, amb els que van vessar la seva sang per defensar-la. Com és possible? Com pot el concepte de caritat, que l’església catòlica només practica amb els seus, i que vol que nosaltres practiquem amb tothom, passar per sobre del concepte de justícia? Com es pot demanar en noms de reconciliacions, que en realitat els culpables no volen, obligar a que la víctima continui perdonant i oblidant?
Tan feixista és aquell que va estar d’acord amb la dictadura, o hi va conviure amb comoditat moral, com aquell que la va fer realitat. Tan feixista és un feixista viu com un feixista mort, honorat durant tota una llarga dictadura i exculpat per la també llarga transició. Tan demòcrata és un defensor de la república viu com mort, arrossegat pel fang durant 40 anys de feixisme i sepultat en el silenci durant quasi 30 anys, i encara avui en dia, sense la consideració que hauria de tenir en un estat democràtic. Un estat que no deu ser tan democràtic quan encara no ha condemnat el franquisme com cal. Llavors per què han de compartir aquestes persones un espai, ara virtual, com el Memorial Democràtic? Per què la Direcció General de Memòria Democràtica ja no serà de Memòria sinó de Qualitat Democràtica? De quina qualitat parlem?. Si estan disposats a posar en el mateix lloc als que no van plorar amb l’entrada de les tropes franquistes a les seves viles amb els que encara ploren amargament per la seva manca de drets tot esperant veritat, justícia i reparació. On està la qualitat democràtica?.
La senyora vicepresidenta ha dit que defensarà la continuïtat del Memorial, només faltaria que no respectés allò que es va aprovar en seu parlamentària. Però els passos donats no avalen les seves paraules: no hi ha edifici, no hi ha director/a titular, no ha convocat a les entitats, la web no ha estat actualitzada,.. A la senyora vicepresidenta li volem dir que aquells als que vostè vol acollir ara en el seu centre de qualitat democràtica, i no cal tenir un títol de llicenciada en història per saber-ho, van tenir tants anys de glòria que no se l’acabaran mai, reconeixement, prebendes i reparació moral i econòmica. No creiem que necessitin més lloances per haver estat contraris a la legalitat democràtica, sigui per les raons que sigui. Els seus noms han guarnit els murs de les seves esglésies com màrtirs de les seves idees. No cal que després de tot l’exposat vinguin a robar un espai als que res més que repressió van obtenir pel seu compromís no amb déu i la pàtria, sinó amb la societat i la democràcia. Que quedi clar que les víctimes del franquisme i els seus hereus biològics i ideològics lluitarem per la seva memòria i per la justícia negada per sistema. Que la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes continua amb aquesta obligació ineludible i que tornarem a la plaça Sant Jaume a donar mostra d’aquest compromís, com cada darrer dissabte de cada mes dels últims dos anys, el proper dia 26 a les 12 del migdia.
Fins i tot els hereus ideològics dels que fan la salutació feixista no gosarien comparar aquestes imatges, perquè per a ells seria un insult estar al mateix nivell que aquells rojos que van aniquilar. Aquesta és la diferència, ells no tenen por de la seva incorrecció política perquè se senten protegits per la impunitat, que aquesta monarquia constitucional proporciona als botxins de la dictadura, basant-se en les lleis de la Transició.
I què passa amb els “demòcrates”? Ells no compararien fredament aquestes imatges, però si estan disposats en l’esperit de la llei de la memòria, dels dos bàndols, de la “guerra civil”, a comparar el patiment dels que van dinamitar, amb un cop d’estat sanguinari, la democràcia, amb els que van vessar la seva sang per defensar-la. Com és possible? Com pot el concepte de caritat, que l’església catòlica només practica amb els seus, i que vol que nosaltres practiquem amb tothom, passar per sobre del concepte de justícia? Com es pot demanar en noms de reconciliacions, que en realitat els culpables no volen, obligar a que la víctima continui perdonant i oblidant?
Tan feixista és aquell que va estar d’acord amb la dictadura, o hi va conviure amb comoditat moral, com aquell que la va fer realitat. Tan feixista és un feixista viu com un feixista mort, honorat durant tota una llarga dictadura i exculpat per la també llarga transició. Tan demòcrata és un defensor de la república viu com mort, arrossegat pel fang durant 40 anys de feixisme i sepultat en el silenci durant quasi 30 anys, i encara avui en dia, sense la consideració que hauria de tenir en un estat democràtic. Un estat que no deu ser tan democràtic quan encara no ha condemnat el franquisme com cal. Llavors per què han de compartir aquestes persones un espai, ara virtual, com el Memorial Democràtic? Per què la Direcció General de Memòria Democràtica ja no serà de Memòria sinó de Qualitat Democràtica? De quina qualitat parlem?. Si estan disposats a posar en el mateix lloc als que no van plorar amb l’entrada de les tropes franquistes a les seves viles amb els que encara ploren amargament per la seva manca de drets tot esperant veritat, justícia i reparació. On està la qualitat democràtica?.
La senyora vicepresidenta ha dit que defensarà la continuïtat del Memorial, només faltaria que no respectés allò que es va aprovar en seu parlamentària. Però els passos donats no avalen les seves paraules: no hi ha edifici, no hi ha director/a titular, no ha convocat a les entitats, la web no ha estat actualitzada,.. A la senyora vicepresidenta li volem dir que aquells als que vostè vol acollir ara en el seu centre de qualitat democràtica, i no cal tenir un títol de llicenciada en història per saber-ho, van tenir tants anys de glòria que no se l’acabaran mai, reconeixement, prebendes i reparació moral i econòmica. No creiem que necessitin més lloances per haver estat contraris a la legalitat democràtica, sigui per les raons que sigui. Els seus noms han guarnit els murs de les seves esglésies com màrtirs de les seves idees. No cal que després de tot l’exposat vinguin a robar un espai als que res més que repressió van obtenir pel seu compromís no amb déu i la pàtria, sinó amb la societat i la democràcia. Que quedi clar que les víctimes del franquisme i els seus hereus biològics i ideològics lluitarem per la seva memòria i per la justícia negada per sistema. Que la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes continua amb aquesta obligació ineludible i que tornarem a la plaça Sant Jaume a donar mostra d’aquest compromís, com cada darrer dissabte de cada mes dels últims dos anys, el proper dia 26 a les 12 del migdia.
Extret de: Mesa de Catalunya
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per el teu comentari.