Vicenç Navarro: L'article assenyala que la manera com es va dissenyar
l'estructura de govern de l'euro va tenir com a objectiu assegurar el
poder del capital financer a costa del benestar de les classes populars
dels països membres de l'Eurozona, possibilitant un atac frontal a
l'Europa Social.
Totes les dades, mostren que les polítiques d'austeritat, que promouen retallades de la despesa pública (incloent la despesa pública social) i la reducció dels salaris-l'anomenada devaluació domèstica-han estat un fracàs, i han creat un enorme dany a la majoria de les classes populars. La pregunta que ens hem de fer és per què, llavors, si l'evidència del seu fracàs és tan robusta, continuen imposant-se a les poblacions dels països de l'Eurozona?
Una resposta podria ser que els dissenyadors d'aquestes polítiques són gent incompetent. És cert que hi ha gran nombre d'experts que assessoren a les autoritats que prenen les decisions conduents a l'aplicació d'aquelles polítiques d'austeritat que són clarament incompetents. Les prediccions de recuperació de les economies de l'Eurozona són un exemple. Mark Weisbrot, del Center for Economic and Policy Research (CEPR), ha documentat el càlcul erroni d'aquestes prediccions per part del FMI, del BCE i de la Comissió Europea, aconseguint, en el cas de Grècia, prediccions irrisòries, que farien riure si no fos per les tràgiques conseqüències que comporta la seva aplicació (els suïcidis a Grècia van créixer un 40% en un any, segons The Lancet).
Ara bé, el problema és molt més gran que la incompetència. És un problema de fe en un dogma, el dogma neoliberal, que imbueix aquestes institucions i que es reprodueix pel fet que serveix interessos molt específics, interessos de classe (sí, de classe social), tant financera com empresarial, que han dissenyat un sistema de governança de l'Eurozona que porta inevitablement a aquests resultats, resultats que coincideixen amb els seus objectius, que no són altres que canviar Europa, convertint l'Europa social a l'Europa liberal.
I per aconseguir-ho i vèncer les resistències populars, han creat una gran recessió, imposant aquestes polítiques (imposant perquè no hi ha cap govern que les apliqui que tingués aquestes polítiques en el seu programa electoral) amb l'argument que no hi ha alternatives. En realitat, aquest objectiu apareix clarament en les declaracions del Sr Draghi al Wall Street Journal (24.02.12), on afirma que l'Europa social està desapareixent, referint-se a Espanya com un exemple.
Indica en la seva entrevista que a Espanya, amb una taxa de desocupació juvenil superior al 50%, ja no existeix protecció social universal (el govern PP ha anul · lat la universalitat del sistema nacional de salut, de manera que les persones de més de 26 anys no tenen garantida la cobertura sanitària a menys que hagin cotitzat a la Seguretat Social). Això és el que intenten, i ho estan aconseguint. És el que Noam Chomsky ha cridat la guerra de classes unidireccional.
Els instruments per aconseguir-ho són dues. Un és el Pacte d'Estabilitat (al qual es va afegir el terme "Creixement", a proposta del govern socialista francès del Sr Jospin, sense que se li dotés d'instruments per facilitar aquest creixement) que força als Estats a tenir un dèficit públic per sota d'un 3% del PIB i que dificulta enormement la recuperació econòmica en moments de recessió, com està passant ara. Per això quan hi ha una recessió, l'Estat retalla les despeses públiques, inclòs la despesa pública social, per tal de reduir el dèficit públic originat per la baixada d'ingressos a l'Estat com a conseqüència de la recessió.
La recessió és, doncs, una manera de forçar el desmantellament de l'Europa social (a través d'una reducció de la protecció social i dels salaris). En realitat, l'entrada d'Espanya a l'euro (que requeria una reducció del dèficit de l'Estat) es va aconseguir a base d'augmentar l'enorme dèficit de despesa pública social que Espanya té en relació amb la resta de països de la UE-15. Aquest Pacte d'Estabilitat es vol ara substituir per un Pacte fiscal fins i tot més restringit, en el qual en lloc d'un 3% del PIB, el dèficit haurà de ser pràcticament zero (sí, ha llegit bé, zero). Això és un atac frontal a l'Europa Social i la possibilitat de sortir de la recessió.
L'altre instrument que es va crear per eliminar l'Europa social és el Banc Central Europeu que, en realitat, no és un banc central. Aquesta afirmació sorprendrà a molta gent, però els fets així ho mostren. Un banc central imprimeix diners, i amb aquests diners ajuda a l'Estat comprant deute públic, mantenint els interessos dels seus bons relativament baixos.
Protegeix així als Estats enfront de l'especulació dels mercats financers sobre el seu deute públic. En absència d'aquesta protecció, els mercats financers (sobretot els bancs i les companyies d'assegurances) especulen amb el deute públic, creant la percepció que els Estats tenen problemes per pagar el seu deute, forçant-li així a tenir interessos alts en els seus bons. Si hi hagués un banc central a cada país, aquest banc central imprimiria diners i compraria deute públic de l'Estat baixant així els interessos dels bons i impedint l'especulació per part de la banca privada (els anomenats mercats financers).
Doncs bé, el Banc Central Europeu no fa això. Sí que imprimeix diners, però l'hi dóna (a un interès baixíssim, d'un 1%) als bancs privats perquè comprin bons públics (a uns interessos molt més elevats, un 6% en el cas dels bons públics espanyols). És un enorme negoci per a la banca a costa dels Estats. I aquí està el problema. Sense un Banc Central que els protegeixi, els Estats estan totalment exposats a l'especulació.
No són els mercats financers el problema, sinó l'absència d'un Banc Central, fet que està dissenyat d'aquesta manera per debilitar els Estats per tal que hagin de reduir la seva despesa pública i la seva protecció social i facilitar la disminució dels salaris.
Es diu que el Banc Central Europeu no pot comprar deute públic. Això respon a la lògica que acabo d'explicar. Però cal saber que el BCE ho fa en bases excepcionals quan l'Estat està a punt de fer fallida i no pot pagar el seu deute públic, com a conseqüència de no estar protegit davant dels mercats financers. Quan és a punt de col·lapsar, intervé llavors, comprant deute públic perquè baixi els interessos d'aquesta.
Amb això evita que l'Estat es col·lapsi i els bancs poguessin estar penjats amb gran quantitat de deute públic que no poden recuperar a causa del col·lapse de l'Estat. És com si hi hagués una sangonera que xucla la sang del cos i que, com a resultat d'això, la persona estigués a punt de morir i li injectessin sang perquè pogués continuar vivint i així la sangonera pogués continuar xuclant la sang.
Ara bé, quan el BCE compra deute públic a l'Estat, li exigeix com a condició que desmantelli el seu Estat social, és a dir, que retalli la protecció social i abaixi els salaris. Aquesta és la realitat que s'oculta a la ciutadania en els mitjans. El problema no són els mercats financers, com constantment accentua gran part de les esquerres, sinó l'edifici construït per sostenir l'euro, que deixa als estats totalment vulnerables, la qual cosa era l'objectiu de l'allau neoliberal.
Totes les dades, mostren que les polítiques d'austeritat, que promouen retallades de la despesa pública (incloent la despesa pública social) i la reducció dels salaris-l'anomenada devaluació domèstica-han estat un fracàs, i han creat un enorme dany a la majoria de les classes populars. La pregunta que ens hem de fer és per què, llavors, si l'evidència del seu fracàs és tan robusta, continuen imposant-se a les poblacions dels països de l'Eurozona?
Una resposta podria ser que els dissenyadors d'aquestes polítiques són gent incompetent. És cert que hi ha gran nombre d'experts que assessoren a les autoritats que prenen les decisions conduents a l'aplicació d'aquelles polítiques d'austeritat que són clarament incompetents. Les prediccions de recuperació de les economies de l'Eurozona són un exemple. Mark Weisbrot, del Center for Economic and Policy Research (CEPR), ha documentat el càlcul erroni d'aquestes prediccions per part del FMI, del BCE i de la Comissió Europea, aconseguint, en el cas de Grècia, prediccions irrisòries, que farien riure si no fos per les tràgiques conseqüències que comporta la seva aplicació (els suïcidis a Grècia van créixer un 40% en un any, segons The Lancet).
Ara bé, el problema és molt més gran que la incompetència. És un problema de fe en un dogma, el dogma neoliberal, que imbueix aquestes institucions i que es reprodueix pel fet que serveix interessos molt específics, interessos de classe (sí, de classe social), tant financera com empresarial, que han dissenyat un sistema de governança de l'Eurozona que porta inevitablement a aquests resultats, resultats que coincideixen amb els seus objectius, que no són altres que canviar Europa, convertint l'Europa social a l'Europa liberal.
I per aconseguir-ho i vèncer les resistències populars, han creat una gran recessió, imposant aquestes polítiques (imposant perquè no hi ha cap govern que les apliqui que tingués aquestes polítiques en el seu programa electoral) amb l'argument que no hi ha alternatives. En realitat, aquest objectiu apareix clarament en les declaracions del Sr Draghi al Wall Street Journal (24.02.12), on afirma que l'Europa social està desapareixent, referint-se a Espanya com un exemple.
Indica en la seva entrevista que a Espanya, amb una taxa de desocupació juvenil superior al 50%, ja no existeix protecció social universal (el govern PP ha anul · lat la universalitat del sistema nacional de salut, de manera que les persones de més de 26 anys no tenen garantida la cobertura sanitària a menys que hagin cotitzat a la Seguretat Social). Això és el que intenten, i ho estan aconseguint. És el que Noam Chomsky ha cridat la guerra de classes unidireccional.
Els instruments per aconseguir-ho són dues. Un és el Pacte d'Estabilitat (al qual es va afegir el terme "Creixement", a proposta del govern socialista francès del Sr Jospin, sense que se li dotés d'instruments per facilitar aquest creixement) que força als Estats a tenir un dèficit públic per sota d'un 3% del PIB i que dificulta enormement la recuperació econòmica en moments de recessió, com està passant ara. Per això quan hi ha una recessió, l'Estat retalla les despeses públiques, inclòs la despesa pública social, per tal de reduir el dèficit públic originat per la baixada d'ingressos a l'Estat com a conseqüència de la recessió.
La recessió és, doncs, una manera de forçar el desmantellament de l'Europa social (a través d'una reducció de la protecció social i dels salaris). En realitat, l'entrada d'Espanya a l'euro (que requeria una reducció del dèficit de l'Estat) es va aconseguir a base d'augmentar l'enorme dèficit de despesa pública social que Espanya té en relació amb la resta de països de la UE-15. Aquest Pacte d'Estabilitat es vol ara substituir per un Pacte fiscal fins i tot més restringit, en el qual en lloc d'un 3% del PIB, el dèficit haurà de ser pràcticament zero (sí, ha llegit bé, zero). Això és un atac frontal a l'Europa Social i la possibilitat de sortir de la recessió.
L'altre instrument que es va crear per eliminar l'Europa social és el Banc Central Europeu que, en realitat, no és un banc central. Aquesta afirmació sorprendrà a molta gent, però els fets així ho mostren. Un banc central imprimeix diners, i amb aquests diners ajuda a l'Estat comprant deute públic, mantenint els interessos dels seus bons relativament baixos.
Protegeix així als Estats enfront de l'especulació dels mercats financers sobre el seu deute públic. En absència d'aquesta protecció, els mercats financers (sobretot els bancs i les companyies d'assegurances) especulen amb el deute públic, creant la percepció que els Estats tenen problemes per pagar el seu deute, forçant-li així a tenir interessos alts en els seus bons. Si hi hagués un banc central a cada país, aquest banc central imprimiria diners i compraria deute públic de l'Estat baixant així els interessos dels bons i impedint l'especulació per part de la banca privada (els anomenats mercats financers).
Doncs bé, el Banc Central Europeu no fa això. Sí que imprimeix diners, però l'hi dóna (a un interès baixíssim, d'un 1%) als bancs privats perquè comprin bons públics (a uns interessos molt més elevats, un 6% en el cas dels bons públics espanyols). És un enorme negoci per a la banca a costa dels Estats. I aquí està el problema. Sense un Banc Central que els protegeixi, els Estats estan totalment exposats a l'especulació.
No són els mercats financers el problema, sinó l'absència d'un Banc Central, fet que està dissenyat d'aquesta manera per debilitar els Estats per tal que hagin de reduir la seva despesa pública i la seva protecció social i facilitar la disminució dels salaris.
Es diu que el Banc Central Europeu no pot comprar deute públic. Això respon a la lògica que acabo d'explicar. Però cal saber que el BCE ho fa en bases excepcionals quan l'Estat està a punt de fer fallida i no pot pagar el seu deute públic, com a conseqüència de no estar protegit davant dels mercats financers. Quan és a punt de col·lapsar, intervé llavors, comprant deute públic perquè baixi els interessos d'aquesta.
Amb això evita que l'Estat es col·lapsi i els bancs poguessin estar penjats amb gran quantitat de deute públic que no poden recuperar a causa del col·lapse de l'Estat. És com si hi hagués una sangonera que xucla la sang del cos i que, com a resultat d'això, la persona estigués a punt de morir i li injectessin sang perquè pogués continuar vivint i així la sangonera pogués continuar xuclant la sang.
Ara bé, quan el BCE compra deute públic a l'Estat, li exigeix com a condició que desmantelli el seu Estat social, és a dir, que retalli la protecció social i abaixi els salaris. Aquesta és la realitat que s'oculta a la ciutadania en els mitjans. El problema no són els mercats financers, com constantment accentua gran part de les esquerres, sinó l'edifici construït per sostenir l'euro, que deixa als estats totalment vulnerables, la qual cosa era l'objectiu de l'allau neoliberal.
