El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i la Fundació Agbar
(d'Aigües de Barcelona) estan escrivint les primeres pàgines del nou
panorama de la gestió d'aigua amb l'anunci
d'un conveni secret i elaborat al marge de la societat entre els
mateixos còmplices de l'oligoipoli il·legal i fraudulent d'Agbar, per
promoure un fòrum sobre 'dret d'aigües' dins de la magistratura.
La resposta de 34 associacions, ONG i sindicats no s'ha fet esperar i
l'opacitat ha provocat, després de la primera reacció irada de la
societat civil, l'intervenció del diputat d'IU Gaspar Llamazares, que va
enviar una carta al president del CGPJ, Carlos Dívar.
La rèplica popular té com a suport Madrid, allà on el tauler està definit des de fa temps respecte al Canal d'Isabel II, far per a les desenes de lluites puntuals que s'acosten a tot l'Estat. I Itàlia, on un referèndum va dir 'no' a la privatització i l'aplicació del qual exigeix ara amb una campanya de 'obediència civil'. "Sense aigua no som, no podem triar res. Qui privatitza l'aigua, privatitza la nostra vida". Dues frases resumeixen la conjuntura i la lluita davant la situació de la gestió dels subministraments d'aigua. Les pronuncia Renato de Niccola, dirigent del Fòrum Italià del Moviment de l'Aigua, davant una audiència madrilenya.
El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i la Fundació Agbar (d'Aigües de Barcelona) estan escrivint un altre dels primers capítols amb l'anunci d'un conveni per promoure un fòrum sobre 'dret d'aigües' dins de la magistratura. La resposta de 34 associacions, ongs i sindicats no s'ha fet esperar.
Signat el 20 de desembre, el marc de col·laboració entre el Consell General i la Fundació Agbar pretén "establir les bases generals de cooperació (...) en matèria de formació i perfeccionament (...) i que permetin la realització d'actuacions d'interès comú". Què és el 'dret d'aigües'?, A què es refereixen amb actuacions d'interès comú? "Es tracta d'un terme ampli que s'anirà concretant i modelant a mesura que es desenvolupi el programa de formació conseqüència del conveni entre les dues institucions. De moment no està definit del tot", esbossen des Agbar com a única resposta.
L'opacitat ha provocat, després de la primera reacció de la societat civil, la intervenció del diputat d'IU Gaspar Llamazares, que va enviar una carta al president del CGPJ, Carlos Dívar. La resposta va arribar també en forma de missiva: l'objectiu, explica la magistratura, és que la formació impartida tingui la "màxima qualitat", al mateix temps que recorden que els plans de formació del Consell són dirigits per ells mateixos i no per l'entitat amb la qual es col · labora. Reconeixen a més que la col·laboració amb la Fundació Agbar beneficiarà la qualitat dels cursos i els coneixements que s'impartiran.
La Fundació Agbar és una branca de l'empresa del mateix nom, que al seu torn pertany a la multinacional francesa Suez, que es reparteix el mercat mundial dels subministraments d'aigua amb Veolia. Les dues companyies, que actuen com un oligopoli, han estat expedientades per la Comissió Europea per pactar preus a França. Així les coses, la Fundació que formarà els jutges entorn del dret humà a l'aigua pertany a una gran empresa sancionada a la sorra europea per incomplir les normatives bàsiques i el currículum no sembla proper a un marc de drets humans.
Les organitzacions de la societat civil esgrimeixen que l'acord vulnera el principi d'independència del CGPJ; recorden a més que la Fundació Agbar té un conflicte d'interessos per coordinar un procés de debat al voltant del dret a l'aigua pels seus rèdits comercials en el sector. Per Llamazares l'objectiu fonamental d'Agbar és "ampliar el seu negoci en la gestió de l'aigua, liberalitzar el sector, regular l'aigua amb mecanismes de mercat i eliminar aquelles legislacions que contemplen l'aigua com un bé comú i són desfavorables per la seva expansió".
A més una sentència pesa sobre Aigües de Barcelona, recorreguda per la companyia, i recull que "la companyia subministradora actua sense concessió del servei per part de l'Ajuntament [de Barcelona], de manera que el cobrament de la tarifa i la privació del servei són actuacions nul·les". A més de que "es constata una fallida generalitzada de les garanties procedimentals que assisteixen als usuaris del servei".
El debat està obert abans fins i tot signar-se el conveni, ja que no totes les posicions dins del CGPJ ho veien clar, indiquen fonts dels moviments socials. I el context potencia la reflexió. "El procés de privatització s'ha accelerat i no està responent a un criteri lògic. Es fa perquè es pensa en una injecció de capital que va a la caixa general i que pot usar-se com es vulgui", ha explicat Núria Hernández-Mora, presidenta de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua, durant unes xerrades sobre la lluita contra el Canal d'Isabel II de Madrid.
Model d'Amèrica Llatina en els anys 80
Un procés que s'ha accelerat en els països del sud d'Europa amb els plans d'ajust davant del que anomenen la crisi del deute. No passa el mateix al centre i nord del continent, ja que països com Alemanya i França estan 'remunicipalizando' el servei, aclareix Jaume Delclós, de la Campanya d'Aigua d'Enginyeria sense Fronteres de Catalunya.
"Amb les privatitzacions es perd possibilitat de control democràtic sobre un servei elemental", afegeix Hernández de Mora. Al seu costat pren la paraula Luis Bibiano, gerent de l'Associació Espanyola d'Operadors Públics d'Abastament i Sanejament, que apunta que no existeix un ens regulador que supervisi la tasca de les empreses. "Ara s'està creant una nova bombolla i és la hídrica", remata.
El sud europeu reviu però els esquemes privatitzadors que es van aplicar a Amèrica Llatina en els anys 80 i que van provocar situacions com la coneguda 'guerra de l'aigua' de Bolívia. Del procés sap molt Agbar, amb polèmiques actuacions en alguns països del continent. Per exemple a Buenos Aires va aconseguir la concessió del servei però no va complir les condicions que establia pel que fa a extensió de la xarxa ni depuració i va augmentar les tarifes en més de 80%, recull Greenpeace en un informe.
L'experiència llatina d'Agbar és dilatada. Segons la mateixa documentació, la multinacional va entrar a Colòmbia el 1995, quan es va crear una empresa mixta publicoprivada per prestar subministraments a la ciutat de Cartagena. Quatre anys després l'empresa afirmava que el 99% de la ciutat estava proveït mentre, alhora, el Banc Mundial denunciava que un terç de la població, sobretot en els veïnats pobres, no tenia accés al servei.
Actualment potser l'enclavament més polèmic sigui la seva presència a Saltillo, Mèxic. La investigadora de l'Institut Mexicà per al Desenvolupament Comunitari Cindy McCulligh resumeix en quatre estratègies la forma d'actuar d'Agbar des que va arribar: tallar l'aigua als usuaris que no paguen; pujar les tarifes; sobreexplotar l'aigua; i inventar i calumniar. I tot això emmarcat en la recent aprovació del dret humà a l'aigua i al sanejament per l'Assemblea de Nacions Unides. Una fita històrica.Escrita la teoria resta concretar la seva aplicació pràctica, que idealment correspon als Estats, garants del compliment dels drets humans. La Història amb majúscules de l'aigua segueix sumant paràgrafs. I Agbar no està disposada a perdre el protagonisme, prenent bona posició de partida a Espanya. I la societat civil anuncia que seguirà responent. "S'escriu aigua, es llegeix democràcia", remata De Niccola.
IU porta a la Comissió Europea el procés de privatització de l'empresa pública catalana 'Aguas Ter Llobregat'
L’eurodiputat d’Izquierda Unida, Willy Meyer, ha presentat una bateria de preguntes escrites a la Comissió Europea en les qual denuncia els processos oberts per a privatitzar les empreses públiques de planificació i gestió d’aigua en la Comunitat de Madrid i Catalunya ja que "impossibilitaran la garantia i el compliment del dret humà a un abastiment i subministrament suficient d’aigua potable per a tots els ciutadans i ciutadanes". D’aquesta manera, l’europarlamentari ha traslladat a la Comissió Europea informació sobre els processos de privatització tant de l’empresa pública madrilenya 'Canal de Isabel II' com de 'Aguas Ter-Llobregat', a Catalunya, processos que els governs del PP i CiU, respectivament, han iniciat en els últims mesos.
La rèplica popular té com a suport Madrid, allà on el tauler està definit des de fa temps respecte al Canal d'Isabel II, far per a les desenes de lluites puntuals que s'acosten a tot l'Estat. I Itàlia, on un referèndum va dir 'no' a la privatització i l'aplicació del qual exigeix ara amb una campanya de 'obediència civil'. "Sense aigua no som, no podem triar res. Qui privatitza l'aigua, privatitza la nostra vida". Dues frases resumeixen la conjuntura i la lluita davant la situació de la gestió dels subministraments d'aigua. Les pronuncia Renato de Niccola, dirigent del Fòrum Italià del Moviment de l'Aigua, davant una audiència madrilenya.
El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i la Fundació Agbar (d'Aigües de Barcelona) estan escrivint un altre dels primers capítols amb l'anunci d'un conveni per promoure un fòrum sobre 'dret d'aigües' dins de la magistratura. La resposta de 34 associacions, ongs i sindicats no s'ha fet esperar.
Signat el 20 de desembre, el marc de col·laboració entre el Consell General i la Fundació Agbar pretén "establir les bases generals de cooperació (...) en matèria de formació i perfeccionament (...) i que permetin la realització d'actuacions d'interès comú". Què és el 'dret d'aigües'?, A què es refereixen amb actuacions d'interès comú? "Es tracta d'un terme ampli que s'anirà concretant i modelant a mesura que es desenvolupi el programa de formació conseqüència del conveni entre les dues institucions. De moment no està definit del tot", esbossen des Agbar com a única resposta.
L'opacitat ha provocat, després de la primera reacció de la societat civil, la intervenció del diputat d'IU Gaspar Llamazares, que va enviar una carta al president del CGPJ, Carlos Dívar. La resposta va arribar també en forma de missiva: l'objectiu, explica la magistratura, és que la formació impartida tingui la "màxima qualitat", al mateix temps que recorden que els plans de formació del Consell són dirigits per ells mateixos i no per l'entitat amb la qual es col · labora. Reconeixen a més que la col·laboració amb la Fundació Agbar beneficiarà la qualitat dels cursos i els coneixements que s'impartiran.
La Fundació Agbar és una branca de l'empresa del mateix nom, que al seu torn pertany a la multinacional francesa Suez, que es reparteix el mercat mundial dels subministraments d'aigua amb Veolia. Les dues companyies, que actuen com un oligopoli, han estat expedientades per la Comissió Europea per pactar preus a França. Així les coses, la Fundació que formarà els jutges entorn del dret humà a l'aigua pertany a una gran empresa sancionada a la sorra europea per incomplir les normatives bàsiques i el currículum no sembla proper a un marc de drets humans.
Les organitzacions de la societat civil esgrimeixen que l'acord vulnera el principi d'independència del CGPJ; recorden a més que la Fundació Agbar té un conflicte d'interessos per coordinar un procés de debat al voltant del dret a l'aigua pels seus rèdits comercials en el sector. Per Llamazares l'objectiu fonamental d'Agbar és "ampliar el seu negoci en la gestió de l'aigua, liberalitzar el sector, regular l'aigua amb mecanismes de mercat i eliminar aquelles legislacions que contemplen l'aigua com un bé comú i són desfavorables per la seva expansió".
A més una sentència pesa sobre Aigües de Barcelona, recorreguda per la companyia, i recull que "la companyia subministradora actua sense concessió del servei per part de l'Ajuntament [de Barcelona], de manera que el cobrament de la tarifa i la privació del servei són actuacions nul·les". A més de que "es constata una fallida generalitzada de les garanties procedimentals que assisteixen als usuaris del servei".
El debat està obert abans fins i tot signar-se el conveni, ja que no totes les posicions dins del CGPJ ho veien clar, indiquen fonts dels moviments socials. I el context potencia la reflexió. "El procés de privatització s'ha accelerat i no està responent a un criteri lògic. Es fa perquè es pensa en una injecció de capital que va a la caixa general i que pot usar-se com es vulgui", ha explicat Núria Hernández-Mora, presidenta de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua, durant unes xerrades sobre la lluita contra el Canal d'Isabel II de Madrid.
Model d'Amèrica Llatina en els anys 80
Un procés que s'ha accelerat en els països del sud d'Europa amb els plans d'ajust davant del que anomenen la crisi del deute. No passa el mateix al centre i nord del continent, ja que països com Alemanya i França estan 'remunicipalizando' el servei, aclareix Jaume Delclós, de la Campanya d'Aigua d'Enginyeria sense Fronteres de Catalunya.
"Amb les privatitzacions es perd possibilitat de control democràtic sobre un servei elemental", afegeix Hernández de Mora. Al seu costat pren la paraula Luis Bibiano, gerent de l'Associació Espanyola d'Operadors Públics d'Abastament i Sanejament, que apunta que no existeix un ens regulador que supervisi la tasca de les empreses. "Ara s'està creant una nova bombolla i és la hídrica", remata.
El sud europeu reviu però els esquemes privatitzadors que es van aplicar a Amèrica Llatina en els anys 80 i que van provocar situacions com la coneguda 'guerra de l'aigua' de Bolívia. Del procés sap molt Agbar, amb polèmiques actuacions en alguns països del continent. Per exemple a Buenos Aires va aconseguir la concessió del servei però no va complir les condicions que establia pel que fa a extensió de la xarxa ni depuració i va augmentar les tarifes en més de 80%, recull Greenpeace en un informe.
L'experiència llatina d'Agbar és dilatada. Segons la mateixa documentació, la multinacional va entrar a Colòmbia el 1995, quan es va crear una empresa mixta publicoprivada per prestar subministraments a la ciutat de Cartagena. Quatre anys després l'empresa afirmava que el 99% de la ciutat estava proveït mentre, alhora, el Banc Mundial denunciava que un terç de la població, sobretot en els veïnats pobres, no tenia accés al servei.
Actualment potser l'enclavament més polèmic sigui la seva presència a Saltillo, Mèxic. La investigadora de l'Institut Mexicà per al Desenvolupament Comunitari Cindy McCulligh resumeix en quatre estratègies la forma d'actuar d'Agbar des que va arribar: tallar l'aigua als usuaris que no paguen; pujar les tarifes; sobreexplotar l'aigua; i inventar i calumniar. I tot això emmarcat en la recent aprovació del dret humà a l'aigua i al sanejament per l'Assemblea de Nacions Unides. Una fita històrica.Escrita la teoria resta concretar la seva aplicació pràctica, que idealment correspon als Estats, garants del compliment dels drets humans. La Història amb majúscules de l'aigua segueix sumant paràgrafs. I Agbar no està disposada a perdre el protagonisme, prenent bona posició de partida a Espanya. I la societat civil anuncia que seguirà responent. "S'escriu aigua, es llegeix democràcia", remata De Niccola.
IU porta a la Comissió Europea el procés de privatització de l'empresa pública catalana 'Aguas Ter Llobregat'
L’eurodiputat d’Izquierda Unida, Willy Meyer, ha presentat una bateria de preguntes escrites a la Comissió Europea en les qual denuncia els processos oberts per a privatitzar les empreses públiques de planificació i gestió d’aigua en la Comunitat de Madrid i Catalunya ja que "impossibilitaran la garantia i el compliment del dret humà a un abastiment i subministrament suficient d’aigua potable per a tots els ciutadans i ciutadanes". D’aquesta manera, l’europarlamentari ha traslladat a la Comissió Europea informació sobre els processos de privatització tant de l’empresa pública madrilenya 'Canal de Isabel II' com de 'Aguas Ter-Llobregat', a Catalunya, processos que els governs del PP i CiU, respectivament, han iniciat en els últims mesos.
